Serra d'Alfàbia

Com a dijous sortim: n’Aina,  n’Eugènia i jo. La sortida d’avui és a la Serra d’Alfàbia, tot i que ja hem tingut neu a voler a les darreres sortides, cal aprofitar-la  mentre n’hi hagi. Qui sap? Tal vegada estirem un parell d’anys per tornar a veure una nevada com aquesta.

La idea és fer la serra d’Alfàbia, pujant des d’Orient pel camí que duu cap al coll d’Honor i baixar pel pas de na Maria. Ja fa un parell de dies (dos) que fa bon temps pel que la neu ja toca haver minvat bastant.

Ens posam les polaines, no es veu molta neu però a dalt encara en toca quedar; i ens llevam un poc de roba, començam pujant i amb el sol que fa avui aviat suarem.

Començam a pujar pel camí, en principi empedrat i després convertit en un camí de carro, que va pujant  cap al coll d’honor i desprès cap al coll de ses Comes. Per  les voreres  hi ha restes de la nevada que aquests dies ha assolit Mallorca, però enmig del camí ja no n’hi ha. En arribar al coll de ses Comes, a quasi 600 metres d’alçada, la cosa canvia. La neu ja és permanent i a mesura que anam pujant pel tirany la quantitat de neu va amb augment i les fites són més males de veure.

De les tres sortides que he fet a la neu amb n’Aina i n’Eugènia no n’hi ha haguda cap que haguem trobat la traça oberta i aquesta no és diferent. I això que només hem fet sortides molt clàssiques .

Mentre anam pujant en zig zag pel tirany la cosa va bé però en arribar a la cota 900 on s’acaba el caminoi i hem de seguir les fites cap a les antenes la cosa es dificulta un mica més. No és gens estrany anar obrint traça i enfonsar-nos fins els genolls quan ens enfosam poc , a vegades fins a la cintura, i fins i tot veim  n’Eugènia  enfonsada fins els pits.

En arribar al camí ample, baix les antenes, decidim berenar una mica, són prop les onze i n’Eugènia ja fa quasi una hora que demana per berenar. Una mossegada en 10 minuts i de seguida tornam a estar de partida.

Tot i que la pista està nevada i no hi ha rastre d’haver-hi passat ningú, només hi ha uns 25cm de neu i fa més bon caminar.

De sobte una fita a l’esquerra de la serralada em crida l’atenció, faig un guait per veure si és un pas. Amb la gran quantitat de neu que hi ha fa mal saber-ho cert però sembla que sí, que es pot pujar per aquí. Un dia ho haurem de provar.

Una mirada endarrere amb vistes espectaculars. La serra d’Alfàbia tota nevada, al fons el puig des Moro i sa Galera amb una manta blanca al damunt i a baix un raig de sols enmig dels núvols il·lumina el port de Sóller.   

   El camí dóna pas a un tirany. Pujam per  una forta pendent, sense rastre de fites ni camí, on el gruix de la neu torna a ser considerable.  A poc a poc anam obrint camí fins arribar al cim del Puig d’Alfàbia.  Des d’aquí una fantàstica panoràmica de la serra s’obre davant nostre. Un parell de fotos i ens tornam  posar a caminar.

Mentre baixam, per tornar a pujar, per voltejar la penya de s’Anyel , sentim veus. Suposam que és n’Encarna amb uns companys seus. El dia abans m’havia dit que havien de fer aquesta excursió però, baixant pel camí de na Maria i no pel pas, com volíem fer noltros.

 No feia gaire havíem comentat que segurament ens agafarien, ja que ells trobarien la traça oberta. Un cop els vérem dalt del cim anàrem una mica més a poc a poc, a fi de  saludar-los. 400 metres abans d’arribar al Coll des Jou ens agafen. Molt amablement, els convidam a passar davant, i ells molt amablement, rebutgen el nostre oferiment.

Al coll n’Encarna, en Joan Riera, na Barbara i en Joan Bisbal, s’aturen a dinar. Tot a ser les 14,30h noltros decidim seguir endavant i dinar en haver arribat o baixat el pas. Amb aquesta quantitat de neu, que hi ha, no sabem el temps que tardarem, ni com estarà el pas. Ja menjarem en tenir el camí de tornada segur.

Mentre ens despedim ens comenten, entre rialles, que per ells serà més fàcil arribar-hi. Només han de seguir les nostres pitjades,  ni tan sols han de cercar les fites. Tot i així a ells els quedarà obrir un bocí de traça, quan noltros agafem el pas.

Començam a pujar cap al puig des Coll des Jou, direcció a la xemeneia per on he pujat les altres vegades (i per on duc la traça del GPS) però de seguida m’adon que no és tan fàcil com em pensava . La xemeneia està coberta de neu i no és practicable, al menos sense cap tipus de seguretat.

Des de baix n’Encarna ens diu que la pujada “bona” s’agafa de més abaix direcció a unes alzines que hi ha a la dreta del puig i va pujant  més suaument cap a la canal on hem de creuar el puig. Decidim baixar i anar a cercar el tirany fitat que ens duu, més suaument, al mateix lloc. Pujam sense cap problema i creuam la canal sense cap complicació.

 Un munt de preguntes em sorgeixen , per què sempre he fet el camí més dret i mai el que volta?,per què les rutes, que duc al GPS,  sempre em duen pel camí més directe?. Es veu que els companys excursionistes que m’envolten, no entenen la paraula volta.

Un cop creuat el puig tornam a tenir unes esplèndides vistes. Els núvols, que a dalt del Puig d’Alfàbia ens tapaven el puig Major, s’han esfumat i un esplèndid sol il·lumina el conjunt de cims del Puig Major  fins al Massanella, passant per l’Ofre.

  

Baixam, intentant cercar el lloc on menys neu hi hagi, però avui és una cosa realment difícil. A mesura que baixam  unes fantàstiques vistes cap a la Vall d’Orient s’obren davant nostre. I a la llunyania, ja podem veure on comença el pas de na Maria. El nostre objectiu.

Tardam  mitja hora en fer els quasi 1000 metres que ens separen del pas. Sens dubte no ens ret gens el caminar amb aquesta quantitat de neu. Un cop a la capçalera del pas, no sembla que hi hagi molta neu, es veu que a la vessant sud el temps ja l’ha fusa bastant.

 

Baixam sense complicacions, i un cop a baix dinam. Són les 16,30 h, i tot i que ja ens és igual dinar en arribar, menjar una mica no ens ve gens malament.

Baixam per l’empinat alzinar, anam a cercar la pista que volta el puixet de son Vidal i la seguim fins a la sortida, que ens duu al camí asfaltat de Comassema.

Ha estat una llarga excursió, sense traça oberta.