Puig Tomir

     El puig Tomir és un cim que hem visitat poques vegades, tot i ser un dels clàssics.  L’hem voltat per tots els caires un munt de vegades,  però pujar fins al cim, només n’hi he pujat  dues i en Pedro  una (i no fa molts de mesos). 

     Aprofitant que na Sílvia és per aquí, ella no l’ha pujat cap vegada, i que sent les festes tampoc volem fer cap matada d’excursió, decidim pujar al Tomir per la pujada que tantes vegades he sentit xerrar i no he fet mai, la clàssica de les rossegueres.  

     Avui partim na Sílvia, en Pedro, na Carme i jo. Deixam el cotxe a l’àrea recreativa de Menut , després baixarem pel pas des Diable. Un cop allà veim com una capa de boira està ben damunt el Tomir. Segurament no tendrem vistes , tot i això decidim pujar.

      Ens dirigim cap a les cases de Binifaldó, ara convertides en centre d’educació ambiental. 

     Deixant les cases a l’esquerra ens dirigim cap a la font des Pedregaret, coneguda en temps passat per les seves suposades propietats diürètiques.

     Arribam al coll des Pedregaret on  giram cap a la dreta  per un tirany bastant ample. Un indicador del Gr a la cruïlla no deixa lloc a equivocacions.

     Anam pujant mentre na Carme ens comenta que abans aquest tirany no era tan ample i esteia més espanyat, es veu que amb la reforma  del Gr l’han arreglat bastant. La pujada és forta però bona de dur i, de seguida, començ a sentir les queixes d’en Pedro i de na Sílvia: per  on ens fas anar? Això es un camí de “domingueros”, no se que has tornat.... Òbviament són  pare i filla, en aquest aspecte no ho poden negar.

    Mentre pujam  veim com la boira està al capcurucull de tots els cims. El dia no està per vistes, però al manco ens mourem un poc.

   Un cop arribam a les rossegueres me’n adon que no les hem de creuar  sinó que el tirany va per la vorera. Sempre m’havia pensat que per aquí les hauríem de creuar. Una falsa impressió que havia tengut fins  aleshores.

    Seguim pujant fins que el tirany  dóna pas a un terreny més rocallós però de fàcil pujada. De seguida ens trobam amb uns escalons de metall i un passamà d’acer per facilitar la baixada, o la pujada en banyat, ja que amb eixut no són realment necessaris. Aquí  un cop més torn a sentir a na Sílvia i en Pedro, que no troben sentit els escalons, queixant-se de lo  fàcil que és pujar per aquí sense ajuda.  Mentre ells pugen, un per cada costat dels escalons i sense emprar el passamans ni els escalons, jo aprofit per fer un parell de fotos. Avui duc la càmera reflex, ja no record la darrera vegada que la vaig dur a la muntanya, així que he decidit prendre-m’ho amb calma i aprofitar per fer fotos, encara que el dia no ens acompanya gens.

     Un cop tots a dalt, el vent bufa molt fort així que abans de seguir ens posam més roba, ara ja no pujarem molt més. Mentre ens dirigim cap el cim el fred es fa més patent, les ràfegues de vent i la boira fan que sigui impossible gaudir del paisatge.   Tot i que així també té el seu encant.

Un cop al cim, intent mostrar-li a na Sílvia la pujada directe que férem la darrera vegada que pujàrem al Tomir. Tot i que la boira no ens deixa veure res, a ella, li sembla que és més entretinguda que la pujada que hem fet avui.

    Entre la boira, el vent i el fred, sols no feim returada. Baixam seguint les fites,  cap a la casa de neu , però, a mesura que anam baixant, les ràfegues de vent són més fortes i hem d’anar amb molt de compte per no perdre l’equilibri.

    Per protegir-nos de les fortes ràfegues del vent de tramuntana, en Pedro diu que ens convé més baixar cap al coll de Fartàritx i tornar pel camí d’Alcanella, que no baixar pel pas des Diable, on el vent ens pegarà ben de ple.

    Arribam al coll de Fartàritx i giram cap a migjorn per agafar el camí d’Alcanella. Un cop al camí, a mesura que anam baixant,  el Puig Tomir ens protegeix del vent  i a  poc a poc va minvant.

    Un cop passades les cases d’Alcadena  agafam un tirany a la nostra dreta que  ens duu per la Serra d’en Massot cap al Bosc Gran fins arribar al coll des  Pedregaret , tot  el camí voltejant la  immensa falda des Tomir.

   Un cop al Coll només ens queda descaminar el que hem caminat el matí, fins arribar el cotxe.

Tot i ser  la pujada  clàssica, i havent-hi altres opcions més entretingudes,  no està gens malament pujar-hi al manco una vegada.

   Com sempre ha estat una agradable matinal.

Torrent des Salt

    Dit i fet!  Una conversa trivial a un sopar ; surt un nom: “el Salt de Deià” ; només un comentari:  m’agradaria fer-lo”;  una pregunta: “quan?”; una resposta: “dimarts és un bon dia”; i no se’n xerra més.

  Dimarts  a les 7:30h partim de Sant Llorenç cap a Deià en Pedro (qui havia tret el tema), n’Eugènia (qui havia fet el comentari), i una servidora (qui havia contestat la pregunta).

   N’Eugènia no l’ha fet mai, tot i que només fa uns mesos que a començat a fer torrents  el coratge i les ganes d’adrenalina van guanyant la batalla a la por del principiant.

   A Deià, ens veim amb en Mateu i na Carme. Per ells també serà la primera vegada que faran el “torrent des Salt”.  Na Carme, que decisió i coratge no n’hi falten, comenta que a l’hora de rapelar, la por sempre l’acompanya.

   La idea és pujar pel “pas des Racó”, baixar pel “torrent des Salt” i enllaçar la davallada pel mateix lloc que ferem la pujada  del “pas de sa Pintella”.

   Començam  la pujada  vora el “torrent des Racó”. Passam una barrera i un poc més amunt creuam el jaç del torrent.

    A llocs per intuïció, a llocs pels restes que queden, i a llocs per qualque fita, intentam seguir el que abans era un camí empedrat ara difícil de veure per les mates, el batzer que hi ha crescut, el deteriorament del temps i l’abandonament que ha sofert; cercam el millor lloc on pujar entre les marjades.

   Seguim la pujada entre un alzinar amb una gran pendent. Aquí ja notam el pes de  la motxilla sobretot n’Eugènia que no està acostumada a caminar per aquests indrets i a damunt duu la corda més llarga i més feixuga. Just abans de partir en Mateu s’ha ofert a dur-la ell, però n’Eugènia ha dit que volia intentar pujar-la ella. En aquest punt de la pujada ja s’ho havia pensat millor.

   Un cop a dalt de l’alzinar, feim una aturada per recuperar-nos una mica de la pujada, beure un glop d’aigua i uns altres fer un cigarret. Aquest cop, només basta fer-li un suggeriment a n’Eugènia de què es canviï  la motxilla amb en Mateu. No s’ho pensa més!

  Es canvien les motxilles i això provoca una situació divertida: en Mateu amb una bosseta de na Hellow Kitty penjada de la moltxilla (la càmera de fer fotos de n’Eugènia), i n’Eugènia amb una bossa que només sent pitar i no sap per què (el GPS d’en Mateu).

   Seguim un poc cap a l’esquerra  i passam vora vora una reixa fins arribar una rosseguera just davall el “penyal des Racó”. Pujam la rosseguera per l’esquerra cercant sempre el millor lloc per on pujar-la. Un cop a dalt de la rosseguera les pedres deixen pas al càrritx, i seguim la vertiginosa pujada entre càrritx fins arribar al “pas des Racó”.

 

   Un cop superat el pas, el terreny torna a canviar per convertir-se en rocallós. Ara, que ja hem acabat de pujar, només hem de seguir cap al comellar que tenim a la nostra dreta i davallar una mica. El “torrent des Salt” ja és davant nostre.  

   Abans de partir he quedat amb en Pedro que jo, baixaré la primera el salt vertical i ell, quedarà el darrer per recuperar la corda de damunt la petita cornisa que hi ha entre el primer ràpel i el volat.

   El primer bot és un salt curt d’uns 10 metres, amb una baga passada a un pont de roca.

   El bot és ideal per provar de baixar amb el shunt ja que cada vegada que ho he intentat no he  pogut, no tinc força per desbloquejar-lo un cop estic penjada. Avui abans de partir l’hi he posat un cordinyo un poc més gruixat per veure si així me va millor.

   Un rere l’altra anam baixant. Un cop tots a baix és el meu torn. Me pos la piranya a la baga curta i el shunt a l’arnés i intent baixar. No hi ha manera no ho puc desbloquejar! Puj a la reunió, me llev el shunt i baix normal.

    Si he de baixar la primera al ràpel de 60 metres volats no puc quedar bloquejada per allà enmig. Me convé deixar les proves del shunt per una altra dia.

   Caminam uns 50 metres i ja tenim la primera reunió del bot. Mentre en Pedro munta la reunió els altres desfan les cordes, anant amb molt de compte de no embullar-les, i a jo m’està entrant la inseguretat d’haver de baixar la primera. Tot i que ja he fet aquest bot i sé que a uns 15 metres hi ha la petita cornisa amb la reunió del gran volat (l’altra vegada que vaig fer el torrent vaig quedar a la cornisa per ajudar els altres a l’hora de canviar-se de corda, i me record bé de lo petita que és) surten els meus dubtes, i si no veig la reunió, i si me la pas, i si....

    A la vegada que tot això envolta pel meu cap i els ho dic, m’estic preparant per baixar. Me fermen un cap de la corda llarga a l’arnés, només baixaré un cap per evitar haver de fer moltes maniobres dalt de la cornisa, i un cop formada ells la tiraran des de dalt. 

  Agaf un Walki i per un segon me not una suor freda d’inseguretat, en Pedro se’n adona i me demana si vull que baixi ell. De sobre sap la meva resposta. Decidesc no pensar-m’ho més i surt de la reunió. Un cop penjada mir abaix i el primer que veig és la petita cornisa i la reunió, buff... ja estic tranquil·la, ja l’he vista, ja no me la passaré.

   Un cop a la reunió pos tots els meus instints en funcionament intentant no oblidar-me de res. En primer lloc m’assegur, després munt la reunió fent el nuu ben pla, ben pentinat i fixant-me quina és la part correcta per tenir millor recuperar la corda després, un  cop fet això assegur la corda, que no vagi per avall quan la tirin.

    Aquest cop no baixarà en Pedro per comprovar si està ben muntat i jo he de baixar la primera per la corda així que, ho torn ha repassar tot abans de avisar que tirin la corda des de dalt. En el moment que els dic que poden tirar-la me’n adon que la baga d’ancoratge està passada per davall la corda  i quan la tirin me pot estirar o fer-me perdre l’equilibri, els avís que esperin un moment, pas la baga d’ancoratge per dalt i ja està. Ja podeu tirar la corda.

   Un cop la corda és a baix baixa en Mateu fins a la reunió ell es quedarà a la cornisa per ajudar a na Carme i a n’Eugènia a fer el canvi.

  

   Començ a baixar el volat anant a poc a poc contemplant les vistes i a la vegada provant d’aturar-me. Cada cop que m’atur començ a donar més voltes damunt jo i tenc una sensació de mareig així que seguesc un poc més i ho torn a provar. A la meitat del volat baix més a poc a poc amb l’idea de veure la reunió que hi ha i a la que has de fer un gran pèndul per arribar-hi, si dus les cordes curtes, però no la veig així que seguesc baixant fins que a uns 15 metres del terra veig un nuu a la corda. Merda!! És el primer que pens, però desprès pens que no passa res només m’he d’aturar, amb la piranya ho tenc molt fàcil, i desfer-lo. Per sort, un cop agaf la corda m’adono que només és uns volta de la mateixa corda i amb una mà el desfaig. 

    Ara sí! ja he arribat a baix. Com sempre la sensació de baixar la primera és molt diferent. M’agrada. 

   Ara és el torn de n’Eugènia. Mentre baixa la sent cridar:-“ Maria, això és guai”. Un cop a baix està encantada: “ ha estat guai, he disfrutat de baixar-lo, quina injecció d’adrenalina”

N’Eugènia compte les seves sensacions del bot, mentre na Carme va baixant. Sens dubte na Carme ha viscut el bot d’una altre manera: “quin bot, ses cames me tremolen, el cor me va a tope, quina por” però alhora satisfeta d’haver-ho fet.

  Quan en Mateu és a baix i li demanam que ha trobat només diu: ha estat bé.

   Després baixa en Pedro, sense guants amb tota la seva tranquil·litat, disfrutant del paisatge, mentre n’Eugènia no s’atura de xerrar-li pel walki intentat fer-lo posar nerviós, però no hi ha manera.

   De seguida ve l’altre bot, un bot de 30 metres on la meitat tornen a ser volats. Un cop fet aquest darrer bot plegam les cordes, ens llevem els arnesos i començam el retorn.

   La tornada la feim per dins un alzinar.  Amb molt de compte anam baixant per dins l’alzinar que té una forta pendent i està molt banyat.

   N’Eugènia deixa patent la seva manca d’experiència en davallades per dins alzinars banyats i amb fortes pendents. Tots els cops que no s’ha fet rapelant ara els se fa de davallada entre caiguda i caiguda.

   Sortim de l’alzinar i seguim baixant per unes marjades molt brutes, passam per un safreig abandonat, fins que ens tornam a trobar el jaç del torrent, aquest cop baixam uns metres per dintre i sortim a una pista asfaltada que ens duu fins als cotxes.

Una agradable passejada.