dimecres, 12 de maig del 2010

Torrent de na Mora


  Aprofitant les pluges d’aquesta setmana, el diumenge  en Pedro, en Pedro Mas, company d’en Pedro, i jo vam  anar a fer el Torrent de na Mora.
  Per jo , que no l’havia fet mai, na Mora només era un torrent més, de la llarga llista de torrents pendents de fer , sense res en especial. Sabia que les sortides del torrent eren:  sortir per mar, remuntar la segona part fins a Cala Ferrera o remuntar tot el torrent. Aquesta segona opció  és la que vam decidir fer, remuntar fins a Cala Ferrera  pujar pel Pas de s’Heura i enllaçar amb el camí dels Binis cap al Mirador de ses Barques, on havíem deixat el cotxe al matí.
    L‘entrada del torrent ja em va sorprendre agradablement, el caudal d’aigua era l’ideal (al manco per jo), el dia també ens va acompanyar. En el primer gorg amb aquella aigua cristallina, el sol acompanyant-nos , la temperatura idònia per poder disfrutar del torrent sense haver-hi presses pel fred, i poder-nos entretenir a fer fotos, vaig creure que disfrutaria de fer aquest torrent .


La partida des del camí dels Binis





L’aigua cristallina i assolellada convidava  a fer el torrent 
   En aquesta primera part només vam necessitar posar corda a un bot o dos, als altres els vam botar o desgrimpar.


Desgrimpant un bot amb l’ajuda d’una de les cordes que estan posades. 

En Pedro davant una cascada.
  I així gaudint tranquil·lament d’aquest torrent entre bots i desgrimpades, vam anar fent la primera part.


Començant un bot.
   Aquest dia no érem els únics dins el torrent, vam coincidir amb uns quants barranquistes, entre ells, uns del grup excursionista els Xots, amb els quals vam fer bona part d’aquest recorregut. A vegades ells davant i altres vegades noltros … sempre depenent de les aturades que feien ells o les que fèiem noltros. 
En Pedro Mas en ple bot


Mentre un fuma un cigarro, l’altre fa un parell de fotos amb la réflex.

Un parell de barranquistes dels Xots 
    Al començament de la segona part vam deixar les cordes posades per poder remontar després. Aquí vaig començar a dubtar de si seria o  no capaç de remontar aquells bots però… sempre amb l’optimisme d’en Pedro que em deia que ja havia remontat abans i que ara ho podria tornar a fer i amb el coratge d’en Pedro Mas que em deia que aquells  bots eren fàcils de remontar i si no podia m’ajudarien, no vaig voler tornar-hi a pensar. “Ja veurem que passarà quan arribi l’hora de la veritat “( de fet si haqués sabut el que passaria segur que no baix). 

  Unes imatges de la baixada pel torrent.

Els reflex dels raigs del sol dins l’aigua.

Els dos Pedros.
Jo, rapelant un dels bots.




 En Pedro desgrimpat .

En Pedro Mas desgrimpant el mateix bot. 

En Pedro al final d’un ràpel.

   Entre ràpels i desgrimpades arribàrem al darrer bot que pega dins la mar. Preciós, amb aquella  aigua tan blava i cristal·lina, movent-se amb el ritme de les ones per enmig d’aquelles altes i estretes parets fins arribar a la mar oberta.  
    El bot que pega a la mar.  
     Aquí els barranquistes dels Xots estaven pegant una bocinada i entre rialla i rialla; que faig i que no faig; em tir o no em tir; hi ha corrent o no n’hi ha; és perillós o no; bufff… quants dubtes per tirar-me o no. La veritat és que tota sola no em feia cap gràcia tirar-m’hi però, la meva curiositat i les ganes de veure com era la sortida a la mar oberta podien amb jo. Es veu que la meva indecisió combinada amb les ganes d’anar-hi era molt visible, ja que fins i tot, un dels barranquistes dels Xots es va oferir per acompanyar-me, si volia. Al final en Pedro hem va acompanyar. Un punt al seu favor si tenim en compte que no va d’aigua salada, però aquesta vegada valia la pena. La sortida del torrent a la mar oberta és increïble i més encara si no l’has vista mai. 





Vista de la sortida a la mar oberta.
    Després de la passejada per la mar, va arribar l’hora de la veritat: tornar a remuntar el torrent, al menys la segona part. Aquí va esser on va començar el meu drama personal. 
   Havien decidit, que en Pedro Mas pujaria davant, em diria com pujar i, des de d’alt m’ajudaria. Mentres en Pedro quedaria a baix i m’ajudaria amb la sortida dels gorgs (i de pas s’asseguraria que m’hagués posat tot el material correctament).
   Tot així de fàcil.  Idò no! res de fàcil. 


Començant el retorn.
   Just després d’haver vist com remuntava en Pedro,  vaig intentar fer-ho com ell. Però no!  En el moment que havia de sortir de l’aigua vaig quedar completament tancada i vaig ser incapaç de sortir de dins el gorg. En Pedro des de baix em deia com ho havia de fer, però ni per aquestes.
   En el mateix moment que jo estaia intentant remuntar arribaren en Juan Maria, i en Pau dels Xots, que remuntaren com si res, per la corda que ells havien deixat. Mentres anaven pujant em deien com ho havia de fer, però en aquells moment em pareixia que tothom em xerraven en xino. “Tranquil·la noltros t’ajudarem des de d’alt”, em deien, però, com més coses em deien més em tancava, com més em tancava més nerviosa em posava, i com més nerviosa menys forces tenia als braços. Al final no sé ni com me’n vaig sortir del primer bot.


  Remuntant el primer bot. 
    I aquest només era el primer, en quedaven 6 més. De cada vegada la cosa anava a pitjor a cada remont anava perdent la seguretat en mi mateixa, fins arribar a un punt on vaig perdre totes les forces; ni els braços, ni les cames, ni els peus, em responien. La meva confiança estava baix cero, en aquells moments em sentia un turmàs, una inepta que volia fer coses que no podia fer…  i no se quantes coses més em passaren pel cap en aquells moments. Ni les paraules d’en Pedro “tranquil·la tu pots, ja ho has fet altres vegades, segueix un ordre….. “, ni les dels que esteien a dalt “noltros te pujarem tu només ajuda’t amb les cames…” em feien sentir millor.
    Al cap i la fí es va acabar aquell suplici per jo. El darrer, era un simple tobogan que es pujava a braó, però en cap moment les vaig tenir segures de poder-lo pujar.

Remuntant el darrer bot.
    Ara sí. Ja érem a Cala Ferrera. Encara ens quedava la part més feixuga (però no difícil) de la majoria de torrents, el retorn.
   En aquest punt ens despedim dels altres, (ells remuntaven tot el torrent), ens canviam la roba i pegam una bocinada abans de partir cap al Pas de s’Heura. 



   Encara no havia recuperat la confiança amb jo mateixa i dintre meu només pensava “i si les cames em tornen a fallar, o si no tenc forces per fer aquesta pujada” les dubtes em rovegaven per dins, i sense dir res als altres ( ja els havia donat massa creu per un dia), vam començar a pujar amb les motxilles totes carregades i el sol que ens encalentia de valent.


     A mesura que anàvem pujant i les cames no em fallaven, anava recuperant la seguretat perduda. Tot i que el sol i jo no tenim massa amistat, en aquells moments no m’importava que hi fos, tot per l’alegria de veure que les cames no em fallaven i que la pujada encara que llarga i feixuga la faria sense problemes.

En Pedro pujant el Pas de s’Heura.


     Al mateix temps que anava recuperant la confiança amb jo mateixa, la ràbia s’anava apoderant de jo. Com podia haver-me passat allò? En lo clar que ho tenc ara per què no ho he vist quan era l’hora? …..

Tornant pel camí dels Binis

       Eliminant la part que varem haver de remuntar el torrent va ser una passada.
     Esper, poder-hi tornar la pròxima temporada de pluges remuntant-lo tota sola.