dimecres, 25 de juliol de 2012

Torrent des Ratjolí, II sortida torrentera "Solo Xicas"

    Com a segon any, i amb la il·lusió de què no sigui el darrer, organitzam una sortida torrentera femenina.

      Aquest any canviam la verticalitat del salt des Molinet, (torrent que ferem l’any passat) per la novetat d’un torrent de col·leccionista, el torrent des Ratjolí. Dos torrents completament diferent des del punt de vista torrenter però, amb un significat similar per noltros. Són els torrents de les primeres sortides del “solo xicas”.

El fet de ser un torrent tan curt i que ens cau tan enfora, el converteixen en un torrent de col·leccionista, al manco per noltros. “Sempre i quan, no en facis un altre per aquella zona, el mateix dia”.


Els fets que: cap d’elles l’ha fet, m’han comentat més d’una vegada per anar-hi, s’ha de remuntar per la qual cosa practicaran els remuntes, podrem prendre un bany i ens ho prendrem amb molta calma, em fan decidir per aquest.  Tot i ser un torrent curt, no deixa tenir el seu encant.


El grup el formam n’Ángela, n’Eugènia, n’Aina, na Sílvia, na Carme, na Xisca, i una servidora.  A les 7:30 h partim de Sant Llorenç i són les 9 h quan aparcam el cotxe  al mirador que hi ha just a la vora de la carretera des d’on començam a caminar cap al camí des Ratjoli. Baixam  per la pista, botam el botador de les cases, i un cop a dins la seguim fins que s’acaba, a uns metres del jaç del torrent. Giram a l’esquerra entre el batzer d’arbres que hi ha pel terra i de seguida arribam al primer ràpel.









Aprofitam l’aturada de posar-nos els arnesos, per pegar una mossegada abans de començar el torrent.

  Mentre na Sílvia munta el primer bot, la il·lusió de na Xisca, per fer el torrent, és més que evident. És el seu primer torrent després d’una aturada de més d’un any, on la seva vida ha fet un canvi radical. Està immersa en una nova aventura, l’aventura de la maternitat.





Superat el ràpel inicial segueix un gorguet quasi buit, i no massa temptador, que evitam per l’esquerra. Sens dubte el torrent està molt canviat de la darrera, i única vegada, que el faig fer. Ara està totalment sec i l’altre pic abans d’arribar al primer ràpel ja ens trobàrem aigua, i això que també era a l’estiu.







En els dos ràpels següents, de 10 i 11 metres, ens trobam les cordes posades, per la qual cosa, un cop som abaix, decidim deixar una motxilla amb les cordes que duiem per fer-los i continuar només amb una.







Ara ve el gran caos de roques on, sorprenentment, també hi ha una corda muntada. Estant eixut aquest tram es pot desgrimpar. Quan arrib a la reunió, n’Aina ja ha baixat rapelant, na Xisca està fent el ràpel i na Carme s’està preparant, els  coment que jo el desgrimparé i sense dir res més començ a davallar. Un cop em gir darrera m’adon que na Sílvia, n’Ángela i n’Eugènia també han optat per desgrimpar-lo. Just abans d’arribar al final del caos  de roques veig que les altres han acabat la corda i no veuen clar per on han de desgrimpar, per lo que muntam una corda per poder fer el darrer resalt i a l’hora de remuntar no tenir problemes. Mentre, noltros, seguim la nostra desgrimpada. En aquest darrer tram na Carme s’uneix als desgrimpes mentre n’Eugènia i n'Àngela decideixen rapelar.






Un altre ràpel curt (5 metres) de seguida fa acte de presència, però amb l’eixut que està és fàcilment desgrimpable. A baix d’aquest ràpel surt un filet d’aigua, que ni tan sols fa bassiot. Ara al davant nostre veim un gorg verd, fàcilment evitable per la dreta i per on desgrimpam aquest darrer ràpel, de 4 metres. Just aquí, és on l’inactivitat torrentera de na Xisca aflora, i la falta de confiança amb ella mateixa, per desgrimpar, fa que li posem una corda.














Just als peus d’aquest ràpel ens trobam unes quantes cranques de riu i un diminut granot, que just sobreviuen amb la humitat d’aquest gorg, que està completament eixut.




Ara sí!!! ja hem arribat a la desembocadura del torrent. La mar blava i plana com un mirall, ens crida temptadora i avui, aprofitant que no hi ha els homos, podrem prendre un bany sense preses i amb tota sa parsimònia que vulguem.



Un cop feta la foto de grup, agaf una corda i  començ a fer-l’hi nusos amb baga per tenir bon sortir de l’aigua. Cercam el lloc adecuat per muntar una reunió i poder penjar-hi la corda, un cop afinat ho preparam tot. La penya és bastant grossa i necessitam ajuntar totes les bagues que duim per poder-la enrevoltar, aquí, no ens haurien anat gens malament les cordes que dúiem dins la motxilla, i que hem deixat un parell de bots més amunt.





Un cop tot llest, és l’hora del bany. Na Sílvia, de seguida demana si es pot botar des de dalt però, com que cap de noltros sap la profunditat d’aigua que hi ha, espera a que qualcuna de noltros sigui dins l’aigua. Començ a baixar desgrimpant una mica i just abans de ficar-me dins l’aigua oh, sorpresa!!! veim tres medusses dins la mar. Tot i això encara no desistim del bany, una estona per damunt les roques i no en veim més, per mala sort de les tres que veim dues estan just allà on noltros hem de baixar i l’altra a la línia de salt de na Sílvia. Uns llargs minuts per veure que feim: intetam agafar-les i les traiem, però qui?; ens tiram i ja veurem que passa, un tant esposat a rebre qualque picada;  deixam córrer el bany, això no ens convens... En un moment donat les meduses es separen una mica del lloc de davallada i sense pensar-ho molt més em tir dins l’aigua, “ja veurem que passa”. Començ a nedar cap a la mar oberta intentant sortir aviat de l’encletxa on hi ha les meduses. Un cop allunyada no en veig d’altra, pareix que més endins no n’hi ha, al manco no en veig, i així els ho faig saber a les altres. “Es veu que totes tenen ganes de prendre el bany, perquè totes es tiren dins l’aigua”. Un cop arriba na Sílvia on som jo, veim com una medusa es passeja per devora noltros, miram de deixar-la tranquil·la i ella ens hi deixa a noltros. L’aigua està boníssima i na Sílvia i jo anam a fer una nedada cap a la punta del puig Roig.




Ara ve l’hora de la veritat, aconseguir sortir de l’aigua per la corda i sense badar molt, que encara hi ha les meduses que floten vora la corda. A poc a poc i vetllant les meduses totes anam sortint de l’aigua. Aquest cop no hem pogut entrar dins la cova però, hem sortit sense cap picada.

Dues hores després d’haver arribat a la desembocadura del torrent, començam la remuntada. Ara ens espera una bona suada.


Una rere l’altra anam grimpant els primers ràpels, que no presenten cap dificultat. Pujam pels blocs de roques i arribam al ràpel d’11 metres, aquest amb l’eixut que està es pot pujar fàcilment per l’esquerra, només amb l’ajuda de les mans, i així ho feim.  La cosa canvia quan  arribam al ràpel de 10 metres, que és una mica més vertical. Amb l’eixut que està no patina gens, i es pot pujar a braó per la corda, cosa que feim na Carme, na Sílvia i jo mateixa però les altres no s’acaben de fiar de la força dels seus braços i s’ajuden del puny, per tenir més bon pujar. Na Xisca és la primera que puja, amb l’ajuda psicològica del puny, ja que  amb el temps que ha estat allunyada d’aquesta activitat  juntament amb la poca experiència que tenia abans remuntant, fan que posi el puny a la corda però s’oblida de penjar-s’hi ella. Tot i així puja sense cap problema, el que demostra que físicament està millor del que ella es pensa. Després és el torn de les altres.









Un cop totes a dalt, evitam el gorguet per la dreta i arribam al ràpel de 25 metres. Aquest ràpel és evitable per la dreta, però avui hem vingut a practicar els remuntes, encara que estiguem més d’una hora per fer-ho. Unes amb una mica més d’esforç que altres al final totes, llevat de na Carme, hem remuntant el bot.






Ara una bona dinada per agafar forces, davant la calorosa pujada que ens espera ,del camí del Ratjolí fins als cotxes. Però, com diu la dita mallorquina “somada de gust no pesa”.
Esperant amb il·lusió  la III sortida “solo xicas”, el pròxim any.