diumenge, 23 d’octubre de 2011

Torrent des Miracle 2

   Doncs sí!!!  al davant nostre  ja tenim el gran salt.

    La imatge que tenim al davant, de la mar blava i calmada, és fantàstica. A mesura que ens acostam  a la vertical del salt, just al nostre costat, ens apareix una bella i impressionant vista de la Cova de les Bruixes.




     No sols les vistes a la mar i a la Cova de les Bruixes són meravelloses. Les vistes dels serrats, esquerps i abruptes, també ens ofereixen una agradable imatge.


    Un cop admirades les vistes, començam a cercar la reunió del salt. A la nostra esquerra veiem els quatre spits i un parabolt units amb una baga.

    L'arribada a la reunió és una mica exposada i cal anar amb molt de compte. Un salt de 90 metres i, tot seguit, els altres tres d'uns 60 metres cada un, però, que des de dalt, no veiem.




    Quan en Pedro té la reunió muntada, baix fins allà. Em dóna quatre indicacions (com sempre) i quedam que baixaré la darrera, però, abans de baixar, muntaré la corda de recuperació i, un cop tots abaix, intentaran recuperar-la. Segons ens han dit és molt difícil de recuperar i cal anar-la a cercar un cop haver fet el torrent, però si ens podem evitar la volta, millor.

   Agafa un "walki", jo em qued l'altre, i comença a baixar. En aquests bots tan llargs, si no és així, la comunicació és molt difícil.



    No estic molt  de temps i ja el sent pel "walki": "som abaix, el bot és molt net, vertical, i sense volat".
    Just darrere baixa en Tomeu, i després en Toni, mentre els altres esperam el nostre torn.




   Entre i entre vaig ajuntant les cordes de recuperació i les envii per avall.

   Ara ha arribat el torn d'en Joan, a veure com reacciona davant un salt tan alt. Coratge no ni falta, però hem de recordar que per ell és el seu segon torrent.

   Abans de posar-se el vuit, li record que es posi els guant: "Ups, no ho sabia i no n'he agafat". Una  errada nostra. En Pedro, ben segur que no li ha dit res (és l'únic que conec que, a l'hora de baixar salts llargs, no emplea guants); en Tomeu es veu que tampoc li ha dit; i jo avui matí no he pensat a demar-li si en duia. 

   Un cop comprovat que s'ha posat el vuit bé, comenta que anirà baixant sense mirar abaix, però només quedar penjat de la gran vertical, és el primer que fa. No es pot resistir.




    Ara és el torn d'en Nando, ell baixa amb l'stop i mentre n'Olivia li ajuda a col·locar-se'l des de baix ens diuen que baixem amb un freno, que el bot és molt vertical. Ens miram estranyades, però decidim posar-nos un mosquetó de frenada.

    N'Olivia comença a rapelar, amb el vuit normal i el mosquetó de freno, però amb el pes de la corda i el seu propi pes no pot ni començar a baixar, i s'ha de posar el vuit en ràpid. Mentre baixa va comprovant  que la corda de recuperació no estigui embullada.



  Una vegada és a baix, esper a veure què passa amb la corda. En un primer moment la corda es mou quasi un pam i després res. Uns minuts més tard em diuen que desfasi els nuus de les cordes i baixi. Pel que sembla no és possible recuperar-la, haurem de tornar després.

   Un cop penjada de la corda, veig, per primera vegada, tot el salt. Una simple mirada cap avall basta per adonar-me'n que no impressiona tant com em pensava. Veig els companys quasi 100 metres més avall, però després ve una gran esplanada, i els altres bots no semblen gaire verticals. La idea que m'havia fet, de veure els 250 metres verticals baix meu, s'ha esfumat de cop.

   Amb això no vull llevar protagonisme al salt. És un salt de 90 metres verticals on la sortida és fàcil i és pot rapelar disfrutant, sense haver de pensar la millor manera de baixar. 

   Un cop a baix, m'enter que en Joan ha baixat una mica més aviat del compte, s'ha cremat la ma i ha aterrat damunt el casc d'en Toni. Per sort, tot ha quedat en una anècdota.


     No hi ha hagut manera de recuperar la corda, s'hi han penjat quatre alhora i la corda no s'ha mogut. Paciència, l'haurem d'anar a cercar. Comprovam que no tengui cap nuu i que no estigui enredada per facilitar la recuperació des de dalt.



   El següent salt està just al devora. Rapelam uns 20 metres i desgrimpam la resta.



     En arribar a la propera reunió veig a n'Olivia rapelant, mentre en Tomeu està desgrimpant, cercant la reunió del pròxim salt. Aquest salt sí que es podria fer sense cordes.

    Mentre anam baixant un rere l'altre, veig com en Tomeu munta el darrer bot i desapareix de la vista. Sens dubte està ensumant l'hora de dinar.



   El darrer ràpel, encara que llarg, també pareix desgrimpable.





   La verticalitat del ràpel llarg ha quedat contrarestada per la  inclinació escalonada dels altres.



   Un cop tots a baix, acabam de plegar les cordes i pegam una mossegada els qui encara no hem dinat.


    De sobte sentim en Pedro "au venga, que farem fosca i encara hem d'anar a cercar la corda". Una mirada cap endarrere ens fa començar a veure la realitat del que ens espera a partir d'ara.

    La corda està dalt del Cingle Verd, i per sortir d'aquí hem d'anar a pujar  pel pas de sa Roca Llisa. Sabent que no ens podem entretenir gaire, començam el llarg retorn.




   Començam la pujada pels aspres pendents rocosos, plens de carritxeres, que ens duran al  pas de la Roca Llisa.

     Acabat de partir me n'adon que el ritme que marquen en Pedro i en Tomeu serà difícil de seguir fins a dalt. Amb l'excusa de què farem, fosca ells no afluixen el pas.



   La temperatura és d'un dia d'estiu, quasi 30º, el que dificulta considerablement la pujada i fa que haguem de mesurar l'aigua que duim.



   A una de les escasses ombres que trobam, ens aturam a pegar un glop d'aigua i recuperar una mica les forces. Com sempre l'aturada ens pareix poca cosa, però hem de seguir pujant.



     Els serrats que, només fa un parell d'hores, ens oferien una magnífica vista, ara han perdut tot el seu encant i s'han convertit en un terreny esquerp i amb molt de rost per on hem de pujar.



    Amb la calor, el pes de la motxilla, i tota la nostra energia, hem tardat una hora per recórrer uns 950 metres longitudinals i superar un desnivell de 150 metres fins arribar dalt del pas de sa Roca Llisa.




   Un cop a dalt la suor ens recorre tot el cos i no ens queda més remei que mesurar la poca aigua que ens queda.

    Pujam una mica més i a la nostra esquerra veim una fita. Tal vegada si la seguim ens durà al jaç del torrent i podrem recuperar la corda, però el GPS d'en Pedro, on duia la ruta per travessar dalt del pas, no s'ha posat en marxa i cap de noltros la duu marcada.

    Per no exposar-nos, a no poder seguir o ha haver de tornar a rere, decidim seguir direcció la Malè i després agafar un (suposat) tirany que ens ha de dur al camí d'Ariant.




   Encara ens queda molt per arribar i el terreny segueix essent rocam ple de càrritx amb pendent. Tot un disfrut!!



   Passam pel costat de la gran roca que ens indica el començament de la Malè, però desistim d'anar-hi, hem de seguir amb la calorosa i penosa pujada fins al coll que tenim al davant. Després ja veurem què seguim tenint. Segurament més càrritx.

   Per si no ens basta, les  nostres reserves d'aigua han tocat fons i només frissam d'arribar a la font de la "Mare de Deu" per poder  beure.



   Hem tardat més d'una hora per arribar del pas al coll, pujant un desnivell de 275 metres. Qualsevol de noltros diria que hem fet molt més. El terreny, la calor i el pes juguen un paper molt important a l'hora de caminar per aquests indrets.

    Arribam dalt del coll: cansats, acalorats, morts de set... però, només mirar al davant i veure la pista, tots els mals desapareixen.


    No tot són alegries, aquest és el punt on hem de girar per anar a cercar la corda i els que hi vagin els queden un parell d'hores més de caminar. Tots tenim clar que en Pedro i en Tomeu són els que caminen més ràpid i per acompanyar-los un de noltros només els endarrerirem.

  Agafen els frontals, dues corda de 60 metres (per si les han de mester), en Toni els dóna el mig litre d'aigua que li queda (als altres no ens en queda gens), i parteixen. Els altres ens quedam uns  minuts mirant-los, sens dubte cap de noltros els canviaria el lloc, no només per la pallissa de caminar que els espera, ja que tots em disfrutat del torrent, sinó, perquè som conscients que les nostres forces hauran acabat de tot, abans de tornar.




   Ens posam en marxa, aquest cop baixant una mica. Encara que el terreny és el mateix, la fita que tenim al davant el fa més bo de dur. Cercam el lloc per on és més fàcil davallar, i a la vegada el més recte, i ja no ens aturam fins arribar a la pista que ens duu a la torre d'Ariant.




 Creuam la torre i ens dirigim cap a la Font de la Mare de Deu. Els nostres pensaments només són: aigua, aigua i més aigua.
   De la font només brolla un roll molt prim d'aigua, del que bevem fins apagar la set, que no és poca.



    És increïble l'alegria i l'energia que et pot arribar a donar l'aigua.

    Omplim totes les botelles pensant que en Tomeu i en Pedro arribaran amb molta de set, l'aigua que s'han portat no és molta, i tornam a pujar cap a la Torre d'Ariant per esperar-los.





   Asseguts darrera la Torre observam la Vall d'Ariant, el jaç del torrent i el rocam per on els hem vist desaparèixer, esperant veure-los aparèixer ja quasi entrada de fosca.




    Sabem que l'espera serà llarga, però més ho serà la caminada per a ells.

   De sobte,  mentre la claror del sol va canviat de tonalitat, en Joan diu "els veig, segur que són ells".  Dues figures minúscules venen per la pista.



    Sense pensar-ho, en Joan i en Toni parteixen pista per avall, per agafar-los les cordes, mentre n'Olivia i en Nando deixen les seves motxilles per poder dur les d'en Pedro i en Tomeu, i jo qued guardant el material.

     Mentre ells baixen per la pista, en Pedro i en Tomeu, pugen per la font dels Plataners, cap a la font de la Mare de Deu. El moment que sent la barrera de la Torre que s'obre som conscient que no s'han trobat.

  "Esteim morts", no cal diguin res més, les seves cares ho diuen tot. La caminada per anar a cercar la corda ha estat molt feixuga .


    Fa dues hores i mitja que ens hem separat i mentre els esperàvem noltros hem pogut descansar una mica, però ells no s'han aturat de caminar de tot el temps.

  I ara encara ens falta tota la pista asfaltada, per arribar els cotxes.


    El sol ja es pon quan començam a caminar per la pista. I, a mesura que anam baixant, els genolls també comencen a ressentir-se.


   En arribar als cotxes, ni tan sols tenim humor de riure, només desitjam llevar-nos les motxilles i  descansar però encara ens queda una hora i mitja de cotxe.

En verd, la ruta que hem fet noltros, en rosa, la volta que han fet en Pedro i en Tomeu.
    Una pallissa d'excursió amb un torrent de col·leccionista, per fer una vegada i no tornar-hi.
De moment!!!