dimarts, 29 de maig de 2012

Es Sostre de sa Fosca


      Tot i que fa estona que ho era, després d’haver fet els Balcons de sa Fosca i haver inspeccionat,  i trobat, la baixada al sostre,  haver vist la corda que ens indica, poc més o manco, per on s’ha de pujar la gran paret vertical de més de 140 metres que tenim al davant,  el Sostre de sa Fosca, a més d’una excursió pendent, és va convertir amb una excursió pendent per fer aquesta primavera.


      Quedam amb en Tomeu Pont,  per anar-hi aquest diumenge, abans que la calor piqui més.  Tot i que cap de noltros hi ha estat, tenim les fites poc més o manco clares i cercant una mica d’informació no hi hauria d’haver cap problema per trobar-ho. No sembla molt difícil.
      Amb la informació d’uns companys, que hi han estat,  confirmam que efectivament la reunió que vérem fent els Balcons, és la del primer ràpel. Ens informen de la llargària dels ràpels: dos de 30, un de 50 la meitat volat, i dos més de 30 si volem baixar a sa Bombilla, però aquests darrers s’han de remuntar.
      A l’aventura som:  en Jordi,  en Joan, en Tomeu, en Pedro i jo.  Un cop ens veim tots a Inca seguim cap al mirador d’Escorca, que és on comença  l’aventura d’avui.  Mentre en Tomeu i en Jordi van a deixar un cotxe al nu de sa Corbata, on teòricament hem d’acabar l’aventura d’avui,  noltros els esperam al mirador, contemplant les vistes i l’itinerari cap on hem de començar l’excursió. Des d’aquí podem veure el coll que hem de creuar a la serra de s’Esquerda.




      Amb una corda de 60, una de 38, una de 35, uns metres de corda per si hem de deixar qualque baga, els arnesos, les eines de remuntar .....i un parell de litres d’aigua, ens posam en marxa.
      Agafam la baixada del pas des Duro, però aviat ens desviam a la dreta seguint, en principi, restes d’un camí i després un tirany. Encara que només sigui per dur-me la contraria, mentre noltros ens dirigim directament al coll en Pedro, decideix  arribar-hi crestejant  la serra, com havíem fet unes setmanes abans.
      Una aturada al coll, mentre pegam una mossegada, ens permet contemplar la gran paret vertical, de més d’un centenar de metres, que tenim al davant i per la qual hem de pujar. Tot i que sabem que és factible, des d’aquí sembla impossible pujar-hi. I molt més sense anar assegurat.



     Començam a davallar del coll direcció al Grog Blau, o millor dit cap a sa Fosca. La davallada la feim seguint restes d’un antic camí i qualque fita, entre les afilades puntes de les roques, fins arribar a una estreta cornisa on trobam la fita que ens indica la davallada. Davallam  per una empinada canal fins arribar als encoratges. Aquesta reunió (i la més curta), és l’única que està equipada amb  dos parabolts.

 

         Ens posam els arnesos i preparam les cordes per davallar. De seguida ens adonam que aquest ràpel no fa 30 metres, ni prop fer-s’hi.  Muntam la corda de 38 en doble i efectivament en sobra, només fa 15 metres. Tot seguit  ve el segon, equipat amb cordinos a un arbre. En aquest l’espessa vegetació no ens permet veure a baix i muntam les dues cordes curtes.  En Pedro baixa el primer i un cop a baix, se’n adona que la corda de 38 metres, en doble, arriba a baix. Aquest ràpel també es més curt del que ens han dit, fa 18 metres.




       Baixam entre mates, alzines,  llorers... gaudint d’aquesta abundant vegetació dins aquest inaudit  lloc.





      Un cop fet el segon ràpel ara ens toca cercar el tercer, caminam cap a l’esquerra uns 50 metres fins que trobam una bretxa , en la qual entr per veure fins on arriba. Un cop inspeccionada, baixam uns metres pel que s’intueix una mica de tirany fins arribar a la tercera reunió, la qual està muntada a un pont de roca i a un arbre. Ara ja esteim al bot més llarg el qual la meitat és volat. Muntam la corda de 60 metres i  mentre ajuntam les dues curtes per recuperar en Pedro comença a baixar. Es troba la corda embullada i té un jornal per desembullar-la. Després baixa en Tomeu i un cop és abaix tiram les dues cordes de recuperació, just després baix jo, i em trop les cordes enredades a una mica de replà, just abans del volat, les desfaig, i les envii per avall, un cop som abaix ens adonam que la primera corda que hem juntat per recuperar  (la de 35 metres),  arriba a baix i li sobra 1 metre. Un altre bot més curt del que ens havien dit.  Just després baixa en Joan, i tot seguit en Jordi.








       Tot i que, sempre és millor que la corda et sobri que no que no t’arribi, també és cert que si ens podem evitar dur el pes d’una corda llarga molt millor, i en aquest cas l’haguéssim pogut fer amb les dues més curtes. Bé, ara ja ho sabrem, per si qualque dia hi tornam.



     Un cop som a baix la vista és impressionant, parets verticals de més de 100 metres d’alçada s’obren davant, i darrera nostre. Per primera vegada veim, des de baix, l’impressionant verticalitat de la paret per on hem de pujar, i al darrera tenim la vertiginosa paret per on acabam de baixar.  Però ara hem de seguir baixant . Ens dirigim un poc cap a l’esquerra i de seguida veim una baga a un pont de roca. A partir d’aquí  tot el que baixem l’haurem de remuntar però, poder veure l’entrada de sa Bombilla, bé ho val la pena. Al manco jo ho trob.

      Posam una corda fixa i 15 metres més avall ja trobam l’altre ancoratge, el que ens durà fins damunt la Bombilla. El primer ràpel no és ben  vertical, hi ha bones preses per pujar, pel que no és realment necessari utilitzar el puny. L’altre ràpel fa uns 34 metres i la part de baix sí que és ben vertical i necessitam les eines per remuntar-lo, per la qual cosa en Tomeu i en Joan decideixen no baixar.  No saben el que es perden !!!




     Un cop som a baix qued agradablement sorpresa, sincerament no esperava trobar-me això. El joc de colors a les majestuoses parets, que em fan sentir com si fons dins la Fosca; la sensació d’estar dins  un torrent, però sabent  que baix els teus peus hi ha un buit d’uns 100 metres  per on passa un altre torrent; contemplar el forat de sa Bombilla, amb els encoratges per baixar a dins, i sentir els “capficos”, i les rialles de la gent que està fent sa Fosca. És impressionant, quedam embriagats de tanta bellesa.






  Però hem de continuar, i ara ens toca remuntar i començar la gran pujada.


     Un cop tots tres hem remuntat i abans de començar la vertiginosa pujada anam a inspeccionar una mica cap a la dreta. Per aquí pareix que també es pot baixar fins al torrent superior. Sent conscients que avui no és el dia per anar a inspeccionar-ho ens sorgeixen un munt de preguntes:
      Podríem seguir per damunt el sostre fins a s’Entreforc ,o  ens trobaríem qualque paret que ens impediria el pas?, podríem baixar rapelant s’Entreforc, i si es així, quants de metres deu fer el ràpel? Sens dubte ja tenim una altra excursió- exploració,  pendent de fer. Tot i que no serà ara, haurem d’espera que el temps refresqui una mica. Mai acabam els llocs per explorar. Això, és l’emocionant de la muntanya!!

       Ara ve la crua realitat, aconseguir pujar els 140 metres verticals d’aquesta majestuosa paret.  Una corda prima a la soca d’un arbre ens dóna la direcció de la pujada.
     Mentre vaig pujant  entenc el perquè no hi ha fotos de la pujada. Tots els teus sentits, incloses les mans i els peus, estan concentrats en fer la pujada . Una pujada molt vertical, la més vertical que he fet mai, sense assegurar-te enlloc, i amb un pati de més de 140 metres et fan oblidar les fotos, tot i així gaudim d’unes vistes impressionats durant tota la pujada.






     De sobte sent, pedraaaa... i plaf!! not  un cop fort damunt la ma. Sense desferrar-me de la pedra mir com ho tinc: la ma tota enrampada, el dit inflat, i una mica de pelada. Durant uns segons, que pareixen una eternitat,  pens que ja l’he feta, només amb una ma no sortiré d’aquí, és totalment impossible pujar sense poder-me aferrar, tot i que sé que m’ajudaran, ja em veig una carga per tots,  però passat el mal inicial del cop, not que puc moure el dit la qual cosa suposa que no està romput, i puc continuar pujant. 




      Una mirada al darrera, i podem veure la baixada que hem fet al matí i l’estreta cornisa per on hem passat.




     Una hora i quart després d’haver començat a pujar la paret, arribam a la part superior. L’hem aconseguida pujar!!! Ha estat una pujada amb autèntiques  grimpades i fortes emocions.
     Encara ens queda arribar al Nu de sa Corbata, superant un desnivell de 170 metres, entre càrritx i roquís, però comparat amb el que hem fet fins ara això és un passeig.





      Una hora més tard ja esteim asseguts al bar, fent la tan merescuda cervesa .


        Una aventura no apte per persones amb vertigen, ni per persones no acostumades a caminar per aquests  inhòspits indrets.

divendres, 4 de maig de 2012

Pa de Figa i sa Cadira de sa Reina

       El lloc de l’excursió d’avui ha estat, com deim en bon  mallorquí, “dit i fet”.  Ahir horabaixa encara no tenia gens clar on li pegaríem.
       Va ser,  veure  l’excursió al Pa de Figa de son Torrella, que havia fet i penjat al seu bloc “Aires de la Serra Mallorquina” el company i gran excursionista  Joan Riera, i el fet que: aquesta excursió té unes magnifiques vistes durant tot el recorregut, que segurament n’Aina  no ha fet cap excursió per aquells indrets, i molt manco aquesta, i que el temps es presenta molt bo ( fins i tot massa bo) el que em van fer decidir per aquesta.
       Decidit!!! pujarem al Pa de Figa i baixarem per la Cadira de sa Reina.


      Un missatge a n’Aina avisant-la que dugui l’arnés i ja ho tenim tot llest.  Bé, llest entre cometes, ara surten les preguntes, quina llargària fan els ràpels? Hi haurà les cordes posades, o serà necessari dur-les?  Li deman a nen Pedro i no m’aclareix gran cosa, al contrari, encara em dóna més en què pensar:
        - Potser les cordes estiguin posades, però el darrer pic que hi anàrem esteien molt gastades i ara els ha passat tot l’hivern per damunt, si ningú les ha canviades.
        -Hi havia un nuu a una, en un punt on passar el vuit era un poc exposat. Te’n refies?
        -El primer pic que hi vaig anar una corda de 60 metres en doble no ens va arribar a baix.  Ens van faltar un parell de metres.
      Per evitar possibles incidents agaf dues cordes (una de 38 m i una de 35 metres), sempre val més assegurar, tot i que la motxilla hagi de pesar un poc més.

      Deixam el cotxe a l’embassament de Cúber i  amb les motxilles a l’esquena  començam a caminar.


        L’embassament està fantàstic amb els seus colors matinals, el seu cabal quasi ple i, el fet que, el sol encara no està massa alt, també li afavoreix.  Ens aturam per admirar-lo i fer un parell de fotos.







    Continuam per la carretera fins passar  el coll des Xoriguer, on giram a la dreta seguint unes fites molt esporàdiques, creuam el Pla d’Almallutx entre roques i càrritx fins arribar a la pista  del camí de son Torrella el qual, ben aviat deixam  per seguir un tirany mig perdut entre el càrritx. A vegades qualque fita i a vegades qualque fletxa vermella ens indiquen que anam amb la direcció correcta, i així, fins que arribam al Coll de s’Escudella. Un cop aquí giram a l’esquerra per pujar cap al Pa de Figa.  






     A mesura que ens acostam va guaitant la nostra fita d’avui, el Pa de Figa de Son Torrella, a la vessant sud de la majestuosa serralada del  puig Major.





      El Pa de Figa tant es pot pujar per la dreta com per l'esquerra, tot i que crec que les dues pujades són iguals de verticals i que hi ha trams on s’han d’emplear les mans per pujar, tant a una com a l’altra, jo sempre l’he pujat per la dreta així que, aquest pic, no serà diferent.
      Una ullada des de baix, per veure cap on hem de  prendre, abans de començar la forta pujada per l’empinat coster rocós i les rossegueres.
     Començam la pujada i ben aviat anam agafant altura. Cercant el millor lloc per on pujar, i amb l’ajuda de les mans en més d’una ocasió, anam pujant el roquissa i les rossegueres.







    Una hora i mitja desprès ja hem ascendit  els 300 metres de desnivell  que  hi ha des del coll de ses Vinyes. Un cop a dalt a la nostra dreta veim clarament el collet cap on ens hem de dirigir després, per baixar cap a la Cadira de la Reina  però, ara hem d’anar cap al collet de l’esquerra per pujar al Pa de Figa.



     Si a la pujada les vistes eren fantàstiques ara, des de dalt, ho són més.  El Pa de Figa, amb els seus 1256 metres, és un espectacular mirador de la serra de Tramuntana on podem veure des del Galatzó fins al Cap de Formentor.









      Un cop hem gaudit de les vistes seguim la nostra excursió. Ens toca baixar una mica i travessar la canal per on hem pujat i anar a cercar el collet  que tenim al davant, situat entre la Monja Prima i l’esperó de la Cadira de la Reina, i per on hem de davallar. 



      Arribam al collet, i l’imponent Agulla des Frare s’alça davant nostra.  Amb la seva forma i la seva alçada espectacular  impressiona  però,  vista d’aquí  encara sembla més impressionant. I pensar que hi ha gent que l’escala!!!



     Ens posam els arnesos i començam la davallada. Ens dirigim a l’esquerra on hi ha una baga, posada a un pont de roca, per poder rapelar aquest petit ressalt. Un cop fet el ràpel seguim davallant per la incomoda i vertical canal plena de càrritx. Aquí, és un d’aquests indrets de la serra on agraim el càrritx i on, difícilment, davallaríem si no ens poguéssim aferrar a ell. 
Sempre cercant el millor lloc on aferrar-nos anam baixant entre càrritx i rossegueres, fins arribar al punt on la pendent és tan pronunciada que no podem seguir sense rapelar, i on hi ha les cordes fixes.










        Abans de baixar observam l’estat de les cordes. Tot i no estar massa bé, la del primer ràpel, no sembla estar en molt mal estat, hi ha un nuu a la corda però es pot començar a rapelar perfectament després. Començ a baixar anant amb compte i molt pendent per si la corda té qualque altra nuu enmig. No hi ha sorpreses i després baixa n’Aina.






      Ara ve el ràpel més llarg.  La corda no sembla estar ni en les mínimes condicions que la de dalt, a més si no record malament és la que té un nuu al mig, pel que decidim posar la nostra corda i evitar ensurts.



      Mont la reunió i començ a davallar. Per evitar que s’embullin les cordes només tir la corda de la qual vaig rapelant i deix dins la motxilla la corda de recuperació. Començ a rapelar però m’he d’aturar un parell de vegades a desembullar la corda. De baixada vaig observant el lamentable estat en que es troba la corda fixa, menos mal que duim les nostres. De sobte, me n’adon que la reunió està bastant més avall del que sembla i començ a dubtar de si la corda arribarà, una breu aturada, per tornar a desembullar la corda, em fa ser conscient que queden pocs metres de corda i encara en falten un parell per arribar a la propera reunió, tir la corda amb el cor ben estret a veure si arriba, o no. Uff!!! quin alè, la corda arriba, just, però arriba. Seguesc rapelant però, de seguida l’alegria perquè la corda arriba s’esfuma, la corda de recuperació s’ha acabat. Mir com ho puc solventar i me n'adon que pel costat hi ha una canaleta on possiblement pugui pujar i intentar recuperar la corda, però ara em convé baixar fins a la reunió i que n’Aina pugui baixar fins al final. Després ja pujaré.  Un cop n’Aina és abaix puj fins allà on ha arribat la corda i la recuperam sense massa complicacions. Menos mal que he agafat les dues cordes de 30 i ....  !!!




      Ara només ens queda el darrer ràpel, aquest cop ja ni comprovam l’estat de la corda fixa, sinó que posam la nostra directament. En aquest punt li dic a n’Aina si vol baixar ella la primera, el ràpel es curt i no té complicacions, però la prudència li diu que no convé, pel que baix jo la primera i tot seguit baixa ella.
      Som a baix, ja hem fet la baixada per la Cadira de la Reina!!!  Un cop raconades les cordes, pegam una mossegada abans de seguir.



        Amb diagonal a la dreta seguim baixant la resta de rosseguera que ens queda,  creuam entre carritxeres fins arribar al botador que ens duu al coll de s’Escudella, o de ses Vinyes.  Ara pràcticament ens queda descaminar el que hem caminat el matí.  Un cop al coll seguim el tirany mig perdut entre carritxeres  fins arribar a la pista de son Torrella.





      La tornada la feim  per la pista passant entre les cases de la possessió  i el safareig  que hi a la vora del camí.






Deixada la pista seguim un centenar de metres per la carretera i al indret on el matí hem seguit les fites que ens han duit pel pla d’Almallutx  ara agafam el botador cap a l’Embassament de Cúber.




     L’excursió, tot i no recórrer molta distància, no és cap passeig de roses ja que tot el temps passa per terreny  molt abrupte.  Però, les vistes que t’ofereix bé valen l’esforç de la pujada.