dissabte, 7 de maig del 2011

Estrena en la escalada

  Fer escalada era una idea que no se m'havia passat mai pel cap. Mai m'havia cridat especialment l'atenció, però, com diu un refrà molt antic, -" no diguis mai, d'aquesta aigua no en beuré".
  Tenc que confessar que quan en Pedro em va comentar que havia quedat amb en Pedro Mas per anar escalar a sa Gubia, l'idea de provar-ho va començar a rondar-me pel cap. No era només per saber la sensació que es deu tenir escalant sinó el fet de saber si seria capaç de fer-ho o no.
Un altre repte amb jo mateixa.


     A l'hora de partir el cel no està gens clar, amenaça pluja, i totes les previsions del temps per avui diuen que plourà però, així i tot, decidim anar a veure com estan les vies. En arribar, en Pedro Mas  se n'adona que les vies que vol fer estan més banyades del que es pensava, però les de l'altra costat no hi estan i també hi ha una via fàcil per poder provar-ho.


   En Pedro Màs puja el primer per muntar la via i a la vegada ens indica per on és més fàcil pujar. Ens comenta que aquesta és una via curta de 4art. No està malament per començar. A mesura que va pujant va dient lo fàcil que és pujar-la fins que arriba a una mica de pas on es fa necessària l'ajuda de les mans per superar-lo.


  Després puja en Pedro Galmés (que ja havia escalat abans) i m'explica que fer amb les cintes que ha anat posant en Pedro Mas i per on ha deixat passada la corda.



  I ara em toca el torn a jo. Començ a pujar. En principi pareix que no és molt difícil fins que arrib al pas que havia dit abans en Pedro, que super amb una mica de força de braços i amb les indicacions que em van donant ells des de baix.




   En arribar a dalt hi ha un altre repte a superar. Com m'han explicat, i he sentit comptar moltes vegades, quan ets a dalt t'has de fiar del teu company de cordada que és qui t'ha de baixar i sens dubte no és el mateix baixar rapelant per tu mateixa tenint el control de la corda, que haver-te de tirar per enrrere sense tenir el control de res.
 Els nirvis, l'emoció, la tensió de la primera vegada... uf! se m'ajunten un cúmuls de sentiments contradictoris en qüestió de segons. Sense pensar-ho més, em tir per enrrere a veure com va.

Tampoc no ha estat per tant! en cap moment he tingut la sensació de no estar ben assegurada.


  El pròxim llarg és un 4+. Segons en Pedro Mas només té un pas un poc tècnic però no hi ha molta diferència amb l'anterior.  A l'hora de la veritat el pas més difícil està just al principi, on la roca fa una panxa que t'escup cap a defora, i no hi ha massa bones preses, al mamco per jo. Superat aquest tram la via no té gaire més complicacions encara que, per ser la primera vegada, ja ha estat bé.



  Com és d'esperar amb ells, lo cosa no acaba aquí. Després d'aquest dos llargs (de prova o d'encalentiment,  segons ells) i veient que encara no ha plogut, anam a veure com estan les vies de l'Esperò.


 Aquí en Pedro ens diu que no arribarem a dalt, només farem tres llargs d'uns 30 metres cada un; el primer és de tercer grau, molt fàcil; i els altres dos són de quint, i que ho puc fer sense cap problema. Jo no n'estic tan segura, però les ganes de provar-ho són més grans que la inseguretat de no poder. Després baixarem rapelant.


Mentre en Pedro Mas va muntant la via, en Pedro Galmés l'assegura des de baix.


  Una vegada ha muntat la reunió del 1er llarg, començ a pujar jo. Sens dubte aquest llarg és molt fàcil, és més una grimpada que no una escalada.


  Una vegada esteim tots tres a la reunió, en Pedro Más torna a pujar, aquesta vegada la via és més difícil i només veure'l com cerca els llocs on posar les mans i els peus (que no són molts), comencen a sorgir els meus dubtes. Si ell nota la seva inactivitat temporal en escalada,- qué faré jo que no hi he pujat mai?


 De bon principi em diuen que: m'ho prengui en calma, m'aturi a descansar les vegades que faci falta,  em pengi de la corda si ho trob necessari, i en cas de sentir-me insegura o amb por em baixaran de seguida. Tot això sona molt bé, però fins que no comences a pujar no ets realment conscient de com és la via.



  Només començar a pujar  ja me n'adono que és bastant més difícil que les vies que havia fet fins ara. Começ a pujar així com puc, cercant les millors preses per les mans i els peus. Quan he pujat una desena de metres mir per amunt i veig que la via es així de vertical fins a dalt, aquesta no té només un pas sinó que és tota la via així.


   De sobte m'adono que no veig ningú, per amunt només veig les cordes, i per avall només veig l'altra corda, si jo no els veig, ells tampoc en veuen a jo. De sobte una barreja de sentiments tornen a florir,  soledat, incertesa, tranquil·litat i un coratge per seguir endavant fins a dalt. Coses de l'adrenalina.
Quan arrib a la segona reunió em noto els braços i que estic més cansada del que em pensava, i encara ens en queda un.


 La sortida del tercer llarg tampoc és gens fàcil (al manco per una novata com jo), a més li hem d'afegir la pressió psicològica de la via que va arran d'una aresta amb un desplomat i de seguida et fa ser conscient de l'alçada on estàs.
A la meitat d'aquesta via, faig una aturada per contemplar les vistes. Des d'aquesta alçada sens dubte són magnífiques.
Quan arrib dalt de la via faig un descans, la veritat és que l'he trobada llarga, però a valgut la pena. Quan en Pedro arriba, baixam rapelant els tres llargs.




Ha estat una experiència molt diferent al que m'esperava, i a la vegada molt agradable.