dilluns, 30 de gener de 2012

Camí dels Pintors

     L’excursió d’avui , font d’inspiració de tants artistes, és des del meu punt de vista, una de les millors per gaudir dels meravellosos paisatges arran de la costa, el Camí dels Pintors.
   Partim : en Tomeu, na Blesi, n’Aina, sa família (Angela, Sion, Toni i Jaume) en Pedro i jo.  A n’Andreu, un còlic li ha impedit venir. La nostra intenció és fer la volta completa, des de Muleta fins a Cala Deià per tornar acabar a Muleta. Tot i així, decidim deixar els cotxes a Bens d’Avall i començar des d’allà la volta, vorejant la costa fins a Cala Deià. Amb la previsió de què, si de tornada se’ns fa tard, no arribarem a Muleta, sinó que ens aturarem a Bens d’Avall.


    Un cop a Bens d’Avall creuam el torrent que hi ha arran de la carretera , ajudats per uns ferros clavats a la paret que fan d’escala. Un cop a l’altra banda seguim la pista asfaltada, creuam una cadena que  impedeix el pas de vehicles i just desprès, ens trobam una barrera amb un botador de fusta i un indicador.  A partir d’aquí seguim el tirany, direcció SO, que transcorre per un pinar vorejant els penya-segats.


   Tot i ser en el mes de gener, el sol i l’agradable temperatura del dia s’ha assemblen més a un dia de primavera.

    Un munt de pins al terra, ens recorden els efectes del temporal que va assolar Mallorca el novembre del 2001, un dels més catastròfics meteorològicament parlant dels darrers anys. Efectes, que a dia d’avui (10 anys després), encara són visibles.







     Entre rialla i rialla, caminat, caminant i admirant les vistes  arribam a Cala Deià. Pel camí hem pogut contemplar l’intens blau de la mar, els tres còdols, els còdols blancs i la penya negra, hem passat per baix de Llucalcari, creuat torrenteres...















     Una aturada de deu minuts per  fer un parell de fotos i de seguida ens posam en marxa. Amb la intenció  de no fer tant d’asfalt  tornam una mica enrere, per allà on hem vingut, ens dirigim cap a son Bujosa i anam a cercar  el camí de Castelló, per dirigir-nos cap a Muleta.









    Un cop som al camí, en Pedro i en Tomeu es posen al capdavant i en pocs minuts els perdrem de vista. Tot i que noltros caminam tan aviat com podem no som capaços d’agafar-los. De fet, només els veim en dues ocasions perquè s’aturen a esperar-nos. Quan els demanam el motiu d’aquesta pressa, no entenen el motiu de la pregunta, ja que ells no frisen, només caminen. Menos mal!! Si arriben a frisar no els veim el pèl.

    Un cop arribam al refugi , sorpresa!!!  en Pedro i en Tomeu s’han aturat, amb la intenció de dinar a una de les taules de defora. Incrèduls els observam a veure quina en duen de cap, però no!! la seva intenció és dinar allà i fer un cafè després.
 
    Després d’ haver fet el cafè ens tornam a posar en marxa.  Seguim el tirany amb direcció a Muleta i en arribar a la bifurcació agafam el de la dreta. La darrera vegada que vaig passar per aquí va ser amb els Trescadors, fa cinc anys,  i de seguida me’n adon que està més fitat que abans, però també el càrritx ha crescut.

    En arribar a la punta de Sóller crid en Sion perquè contempli el gran salt que hi des d’aquí, i a la vegada se n’adona de com a progressat amb el seu vertigen. Només fa uns mesos hauria estat incapaç de pujar damunt la roca, i molt menys guaitar.



    En Pedro em comenta que per aquí hi ha el Salt d’en Moixina, un d’aquests gran salts que acaben dins la mar.

   Seguim  les fites entre càrritx i pins fins  a una barraca mig derruïda,  aquí les fites segueixen cap el sud però noltros seguim direcció SO vorejant la costa amb la intenció d’arribar a la Cova de Muleta. De sobte, seguint la direcció d’anys enrere, ens trobam una reixa que ens impedeix el pas cap a la cova. La reixa té una gran alçada i a la part superior  dos filferros de pues acaben de tancar-la . La seguim vora vora a veure si trobam qualque botador però, l’únic que trobam ,és una barrera tancada amb pany i clau. Tot i que la reixa està posada per llocs inverosímils, tancant tota la finca de Muleta, la podem voltejar fins arribar a una pista asfaltada. Aquí sembla que s’acaba l’excursió, ara només falta seguir la pista fins a Bens d’Avall . Però no, encara ens queda l’emmerdada del dia.


      No sé com ens ho feim, crec que ens un instint,  però sempre acabam complicant lo més fàcil.  Un cop a la pista giram a la dreta. La pista que baixa vora la mar és el camí més curt per arribar a Bens d’Avall.  Mentre baixam contemplam els ponts que han hagut de fer perquè la carretera passi arran dels penyasegats i comentat l’absurd del cas. Tinent una carretera a l’altra costat no té cap sentit que els cotxes vagin per aquí, però de sobte.... la pista s’acaba a un mirador dalt la punta del Dolç. Sense trobar-li sentit  miram el GPS, i tot a dur una traça d’algú que ha anat  per allà, el mapa també duu que la pista continua cap a Bens d’Avall  una corba més amunt. Cap de nosaltres l’ha vista, però decidim pujar una mica a veure com està. Un cop al lloc, on segons els mapes dels GPS i la traça que duc, ha de seguir el camí,només hi ha un pinar amb una forta pendent cap a la mar. Un cop aquí decidim que fer :si tornar 400metres arrere i agafar la carretera de dalt que sabem cert arriba a Bens d’Avall, o intentar creuar per dins l’empinat pinar vorejant la costa.  Ens miram i de seguida ho tenim clar. Aquí, na Blesi, que no està tan  avesada a les nostres sortides, no veu sentit a aquesta decisió, “si  només hem de tornar arrere uns metres, per què baixar per aquí?”


    Qui sap? Pot ser per la falta d’aventura que ha tingut l’excursió,  pel simple fet de saber si és possible o no creuar, per saber que ens trobarem a l’altra costat, un munt de coses, però... les ganes són intentar-ho. Tornam a baixar fins al mirador per cercar un pas factible per creuar. Baixam uns metres per una mica de tirany que duu a una caleta però que de seguida deixam  per creuar cap a llebeig . Des del principi ens adonam que a la forta pendent l’hi hem d’afegir la fullaca del terra que patina molt i la falta de llocs on aferrar-se. A poc a poc anam creuant com podem. En Pedro a partit al davant seguit d’en Tomeu mentre els altres els seguim, així com podem.  Mitja hora després només hem arribat a l’indret de la corba on suposadament havia de seguir la carretera  i en vista que a alguns del grup els costa molt continuar, decidim pujar així com podem (quasi tots a quatre grapes) fins a la pista i anar a voltar. A tot això en Pedro que va bastant més endavant decideix seguir a veure com va.

     Un cop el cotxe en Pedro ens conta les dificultats que ha tingut per sortir d’allà ja que al final tot son “xalets”  ben embarrats i ni rastre de camí.



    Un cop a casa miram els diferents mapes que tenim i tots ,ens marquen un camí que no existeix i pel que sembla no ha existit mai.  Un misteri!!