dilluns, 16 d’abril de 2012

Travessa II (Binimorat - Formentor)

     S’haurien de torçar molt les coses perquè avui no arribem a Pollença.

     Aquest cop no tenim cap lloc on aturar-nos a fer el cafè, per la qual cosa ens posam en marxa un poc més prest que els altres dies. Tot i que hi ha un parell de núvols damunt el puig Major, pareix que tindrem un dia bastant millor que el d’ahir.


  
  Començam a caminar quasi sense desnivells, i això es nota. Les cames, ressentides dels dies anteriors, agraeixen  poder encalentir-se abans de fer una pujada.

    En arribar a la barrera de l’embassament de Cúber ens dirigim cap a la font des Noguer, on seguim per la canal dels embassaments cap al coll des Coloms, on agafam el desviament cap a la font des Prat.



    Hem tardat quasi dues hores per fer els 8 Km que hi ha des de Binimorat a la font des Prat. Lo que demostra que el nostre cos no està al 100%, després d’aquests Kms de travessa que ja hem fet, i  si volem arribar a Pollença mínimament bé, no el podem forçar molt.

     Arribat al Comellar des Prat, ara ens toca pujar-lo. Serà la pujada més forta, i quasi l’única del dia, però després dels desnivells fets ahir, sembla suficient. Tot i ser el tercer dia de travessa amb 1 hora hem fet els 3’5 Km de pujada fins al Coll des Prat i ascendit els 500 metres de desnivell. En el fons crec que no anam tan malament, prova d’això es que ningú ens adelanta mentre pujam.

   
  Baixam pel camí pedregós de Comafreda cap al coll de sa Bataia passant la font de sa Teula, la font de s’Hort i la font des Guix. Un munt de fonts en un parell de Km. Tan de bo n’hi hagués hagut qualcuna d’aquestes el primer dia.

     Arribats al coll el primer que veim és una taula buida que pareix que du els nostres noms escrits. Són prop la una del migdia, pel que decidim dinar allà gaudint del sol  asseguts a una cadira. Mitja horeta més tard i amb una mica més de peresa ens tornam a posar en marxa. Per jo ara ve la part més crítica de cada travessa, un cop a Lluc sembla que Pollença està a la vora i encara ens queden  quatre hores.

      Després de caminar un parell de dies quatre hores no és molt, encara que per jo, sempre ha estat el bocí que se m’ha fet més llarg. Sobretot la darrera hora i mitja, els darrers 7 Km,  un cop passam el portell que dóna pas a la Vall d’en Marc on canviam el camí de terra per la pista d’asfalt.

       Una breu aturada a la font de Muntanya per fer la foto de grup, es tot quan ens aturarm fins arribar a Pollença.

  
   A mesura que anam avançant per l’asfalt les meves cames noten  tots els Km i desnivells  d’aquests dies però, sobretot, el gran desnivell de baixada que duim avui (més de 1300 metres), si  a això li afegim la falta de motivació que vaig perdent per moments,  el darrer tram d’aquest camí se’m fa etern.  Pollença no arriba mai.

     A les altres travesses la motivació d’arribar a Pollença i haver acabat la travessa m’ajudava a superar aquest tram però aquest cop Pollença només és un poble de pas. Tot el contrari li passa a nen Pau, per ell ,arribar a Pollença, és acabar la travessa i pareix que això li dóna forces per accelerar la marxa.

     Entre: el cansament, la falta de motivació i la velocitat que han posat en Pedro i en Pau, i què per molt que vulgui no puc seguir, em fan pensar en aturar-me a Pollença i tornar a casa amb en Tomeu, quan vengui a cercar en Pau. Tot i que ho pens un parell de vegades en el fons, no estic convençuda del tot, se que no em perdonaré no haver-ho intentat un poc més. L’espina que em quedarà a dins, i la decepció amb mi mateixa per no haver-ho aconseguit , no em deixaran tranquil·la. 

     Amb l’estat anímic per terra, a la fi, arribam a Pollença.


    Ens dirigim al bar de la rodona de Pollença, que ens ve de passada per continuar la travessa. És aquí on not, en pròpia carn, el revitalitzant instantani que és el sucre. Un sobre de sucre i de seguida em not molt millor.

     Quan arriben en Tomeu i na Blessi ja estic bastant millor. Ens duen roba neta per canviar-nos, cosa que em fa sentir molt millor, i si a això, li afegim un pastís de xocolata que ens han duit, la idea d’abandonar la travessa ja està molt enfora.

     Una hora després amb roba neta i mig pastís de xocolata dins la motxilla (l’altre ja els ens l’hem menjat) ens despedim  d’ells i seguim la nostra travessa cap al Port de Pollença. Ara només quedam en Pedro i jo. Però, el més important és que he recuperat les forces i la motivació, ara tinc coratge d’arribar. Només 6 Km ens separen del Port de Pollença.

     El camí cap al Port és millor del que m’havia pensat en un principi. El bon temps que fa, gent caminant, corrent o passejant converteixen una ampla pista de grava vora la carretera,  en un agradable passeig. 

     Només fa una hora que hem partit de Pollença i que hem menjat el pastís, però ens fa ganes aturar-nos a sopar pel Port. En un dia normal és molt prest per sopar però avui no podem esperar, ja que després encara haurem d’ anar a cercar un lloc on poder fer bivac.

     Una hora aturats per sopar i a les 20,30 h ens tornam a posar en marxa. Ens dirigim cap a la pista d’Albercutx,  passam les cases, el dipòsits d’aigua i seguim per amunt fins trobar un lloc que ens agradi dins l’espès pinar. Cosa que passa ¾ d’hora després d’haver sopat.

     Avui han estat molts de Km amb molts metres de descens.

Hora de sortida: 8:16 hores / Hora d’arribada: 21:15 hores / Duració: 12:59 hores
Temps parats: 3:18 hores / Temps en moviment: 9:40 hores / Distància amb altures: 44,84 Km
Ascens acumulat: 643 metres / Descens acumulat: 1445 metres.

      
 El matí ens axeicam ben animats, convençuts que, si no hi ha res de nou, avui arribam a Formentor.
Un poc abans de les 8 ens posam en marxa, amb la il·lusió d’acabar la travessa a una bona hora. 

      La informació que tenc de la ruta d’avui és que amb unes 5:30 hores haurem arribat a Formentor, i  encara que tardem un poc més, si la cosa va bé, arribarem damunt migdia.

    
 Començam  pujant per la canonada d’aigua cap al mirador i un cop a dalt ens feim la foto de grup. Seguim per la carretera durant 1 km i després agafam la pista de terra que ens duu fins els aparcaments just a l’entrada de l’hotel de Formentor. Un cop aquí, en lloc d’anar cap els aparcaments i seguir la ruta, anam a veure si el “xiringuito” de la platja està obert per poder fer un cafè. Tot i que està tancat trobam el cambrer que, molt amablement, ens deixa predre un cafè.

     Un cop fet el cafè tornam un parell de metres enrere, i seguim la ruta prevista. Pujam suaument  per la pista, del pla den Pujol, fins al Coll de l’Olivardar i seguim amb una breu baixada cap a la torrentera fins que creuam la pista de Cala Murta, deixant a l’esquerra les cases i a la dreta la cala.


   
  Ara ve la pujada més forta del dia, 230 metres de desnivell amb 1,5Km fins al coll de sa Creu. No és una gran pujada però com a darrer dia ja n’hi ha. Ens ho prenem amb calma, mentre anam pujant a poc a poc, i quasi sense donar-nos conte arribam a dalt 

   
 Ara hem de fer una altra baixada fins a la carretera i voltejar la Roca Blanca. Ens toquen uns Km de carretera. Pels comentaris que he sentit , el motiu per no arribar fins a Formentor fent la travessa, és que s’ha  de fer molt d’asfalt. Així que avui ja estic mentalitzada del que em toca.
     Baixam per un tirany que va paral·lel a la carretera un centenar de metres. Un cop acabat el tirany, ara sí que ens toca anar un tram per carretera, però només són uns 700 metres, de seguida agafam el camí vell del far.

   
  Tot el temps que podem seguim el camí antic del far. El camí, trams vora la carretera, trams un poc més allunyat,  va seguint el camí més recte cap al far, pujant i davallant aquests petits turonets, que de moment, no ens deixen veure el far.

     A part de les vegades que creuam la carretera només és en un altre punt on caminam 400 metres per ella. Estic agradablement sorpresa. Allà on suposava que hauríem d’anar quasi tot el temps per carretera, resulta que hi ha un camí. Molt espanyat i pedregós no deixa de ser un camí per on podem caminar evitant la carretera.

     I així entre turó i turó quasi cinc hores després d’haver partit i amb 15 Km més damunt les cames per fi, veiem el far!!   Un Km més i ja hi som!!

   
 Quina alegria!! A la fi veim la nostra meta!!! Encara que sigui a peu coix ara segur que hi arribam. I així sense perdre un minut més seguim cap al nostre objectiu, on arribam 25 minuts després.




  Un cop allà un munt de sentiments sorgeixen, alegria, satisfacció personal, il·lusió per l’aventura aconseguida...

     El cansament, les hores per arribar-hi, els km caminats, els desnivells assolits, les suades agafades.... tot lo que ens han costat arribar fins aquí, de seguida s’ha convertit amb una cosa insignificant.

     Un bon gelat, per celebrar l’arribada, ningú ens ho lleva.


    Ara haurem de pensar amb la pròxima!!!!
    De seguida arriben na Sílvia i n’Elvira amb les qui anam a dinar pel Port de Pollença.

  
   L’excursió d’avui ha estat curta amb comparació als altres dies tot i això no deixa de ser significant.

Hora de sortida: 7:47 hores / Hora d’arribada: 13:07 hores / Duració: 5:20 hores
Temps parats: 0:56 hores / Temps en moviment: 4:24 hores/ Distància amb altures: 16,16 km
Ascens acumulat: 635 metres / Desnivell acumulat: 550 metres.


  Les distàncies i els desnivells  de la travessa completa han estat:

Distància amb altures: 128.6 Km
Ascens acumulat: 4750 metres
Descens acumulat: 4693 metres.



Traça de la travessa

dimecres, 11 d’abril de 2012

Travessa I (Sant Elm - Binimorat)

      La travessa de Sant Elm a Formentor  fa estona que en Pedro i jo la duim entre cella i cella. Hem fet  la clàssica, d’Andratx a Pollença un parell de vegades, però sempre per falta de temps o de motivació, ens deixam les dues puntes.
    Aquest cop esteim decidits a fer-la completa. Decidim organitzar-la per les festes de Pasqua, aprofitant que na Sílvia és per aquí i fa estona que li fa ganes fer una travessa.

     Els nostres contes inicials (com sempre després els canviam) són fer-la tranquil·lament en 5 dies,  fent vivac allà on ens trobem, sempre que el temps ens ho permeti.
    A mesura que s’acosta el dia el temps es va embrutant i fins el dimecres, el  dia abans de partir, no tenim clar si partir o no. Tot i que les previsions meteorològiques ho pinten bastant embullat , no sembla que hagi de ploure molt, així que decidim partir. L’únic que pot passar és que plogui i haguem de tornar, però si ens quedam a casa i desprès resulta que fa un bon sol no ens ho perdonarem.

    El matí del dijous el nostre company Andreu ens acompanya fins a Sant Elm a: na Sílvia, en Pedro, en Pau (que només pot venir tres dies) i a jo. A Sant Elm ens trobam amb en Mateu i na Carme que també s’han animat a fer-la , fins que aguantin, ja que en Mateu fa una temporada que té mal d’esquena i no sap com li anirà.  

    Una foto al inici i començam l’aventura. 
    Des de  Sant Elm agafam el GR221 cap al Coll de sa Gramola. Passant per Can Tomaví,  arribam a  la Trapa, on contemplam les interminables obres, i seguim cap al mirador d’en Josep Sastre, on feim una breu aturada per berenar. Tot i que no plou, el temps està tapat i el vent bufa fort, pel que no esteim gaire temps aturats.



     De seguida ens tornam a posar en marxa cap al Coll de sa Gramola. Un cop allà, 3 hores desprès d’haver partit, ja hem fet  10 Km. Començam a sumar!!

     Seguim 1’5 Km per la carretera fins agafar el camí de la Coma de les Celles. Començam la pujada, de dues hores, per  aquell inhòspit terreny cap a les Alquerioles i fins a la font des Quer.
    Un cop a les Alquerioles, una breu aturada per beure i ja comencen a sorgir les preguntes de: per què no arribar fins Esporles? A na Carme, l’atreu molt aquesta idea i a na Sílvia, la idea d’arribar a Esporles per fer una pizza també.  Soc conscient que si arribam a Esporles la idea de fer la travessa tranquil·lament s’haurà esfumat.  Sense concretar res seguim la pujada. Ja en xerrarem a l’hora de dinar. Ja veig el que m’espera...

     En arribar a al Font des Quer,  hi baixam per agafar aigua i ens trobam amb una desagradable sorpresa: hi ha dos xots dins la font. No podem agafar aigua.

      Són les 14’30h pel que decidim dinar. Un cop asseguts, continua el trull d’arribar fins a Esporles. Tot i que serà una pallissa, me n’adon que na Carme i na Sílvia, que són les que em podem ajudar a fer caviar d’opinió a n’en Pedro, estan decidides arribar a Esporles. S’ha acabat la travessa tranquil·la!! Accelerant (si és possible) una mica més la marxa, ens dirigim cap al Coll de sa Moleta Rasa, es Pas de na Sabatera, al Coll des Carniceret,  fins arribar al Coll d’Estellencs.  Per aquí és, poc més o manco, per on havíem d’acabar l’etapa d’avui. Mir el rellotge, són les 17’30h, duim 8’30hores de ruta i quasi 25 Km caminats. En aquest punts cap de nosaltres està molt cansat, però si intentam arribar Esporles la cosa canviarà bastant. Tot i això, decideixen seguir.

   Ara ja l’hem feta!!!


    Continuam cap al Coll des Grau on desprès d’uns km per carretera creuam per Son Noquera de Superna cap al bosc de son Vic.

    Per un d’aquests indrets na Carme em comenta  el que pensa: si avui feim més del previst, demà podrem partir més tard i acurçar la jornada. Tot i que no li llev les seves il·lusions, coneixent en Pedro com el conec i havent fet altres travesses amb gent diferent, sé que la cosa no serà així. El que avui avancem serà temps avançat al final de la travessa, no temps per llevar demà.

   Un cop arribam a Esporles cercam un lloc per sopar i per dormir. Un municipal ens diu que el poliesportiu (que habitualment deixen per dormir) està tancat, però que al sortida del poble hi ha uns aparcament amb un porxo on podem fer vivac.

   Per l’esquena d’en Mateu la jornada d’avui li ha estat un poc feixuga.  I al sopar na Carme i en Mateu ens comuniquen que s’estan pensant no continuar, demà  arribaran fins a Valldemosa o a Sóller.

   La jornada d’avui no ha estat gens light.

Hora de sortida: 8’57 h  / Hora d’arribada: 20’31 h / Duració: 11’33 hores
Temps parat: 2’14 h / Temps en moviment: 9’18 h / Distància amb altures: 35’71 Km
Ascens acumulat:  1499 metres /  Descens acumulat: 1333 metres.
      Al matí, un cafè abans de partir (aprofitant que som a Esporles) i de seguida ens tornam a posar en marxa.  Avui, tot i no estar cansats, les cames duen al damunt els Km que férem ahir i no parteixen tant falagueres.

   Pujam per la pista asfaltada del GR cap a Son Cabaspre, per després continuar per la pista de terra cap a Sa Mola de Son Pacs. Han estat 5,5 Km de pujada, que per encalentir motors no ha estat gens malament.
   Continuam pel GR fins al Coll de Sant Jordi on decidim voltejar la Comuna i així evitar la pujada per ella. De les vegades que he fet la travessa, mai he creuat per la Comuna sinó que sempre l’he voltada per l’esquerra, però aquest cop la voltarem per la dreta.
    Tot i ser un poc més llarg ens evitam  ascendir un desnivell d’ uns 110 metres. De prest no sembla gaire cosa però al llarg del dia, i dels dies que ens queden, agrairem tot el desnivell que ens puguem haver evitat.  

     A Valldemossa ens aturam a fer un cafè, per recuperar forces, i a comprar municions per omplir la panxa. Ja no passarem per d’altre poble fins a Pollença.
   Són les 12’30 h pel que decidim pegar un rovec  (ja serà el berenar-dinar) i així no ens haurem de tornar a aturar.

   En Mateu i na Carme decideixen seguir  fins al Pla de la serp, on decidiran si segueixen amb noltros fins al Coll de Sóller o si, d’altra banda, baixen cap a Sóller. Tot i no tenir molt clar fins on arribarem avui, ho decidirem damunt la marxa, el que tenim clar és que hem d’arribar a la serra d’Alfàbia.

    En forma d’acudit en Pedro i en Mateu comenten que si arribam avui a Cúber podrem arribar a Pollença en tres dies. Això és un absurd. 

   Seguim la pujada pel camí de son Gual, cap a ses Fontenelles fins al pla des Aritges. Durant la pujada el temps  s’espenya i comença a plovisquejar i a fer vent , per la qual cosa ens hem de posar el xubasquero.  Tot i no ploure molt, el cel està molt llis, pareix que de moment no s’ha d’aturar.
   Esperam en Mateu i na Carme, que venen una mica més enrere, i ens despedim d’ells. A noltros ens convé caminar una mica més aviat a fi de poder fer un grapat més de Km i ells no cal que frissin tant. 
   Seguim cap al pla de Mala Garba, amb la incògnita de si el podrem creuar i arribar a les cases del rei Sanxo, o ens trobarem el guarda i no ens deixarà passar.  Duim sort! només hi ha un parell d’excursionistes.
    Arribam al Pla de la Serp, on el que fins ara havia estat una torçuda insignificant del turmell, ara no ho sembla tant. Mentre anam pujant no li fa mal però ara que baixam el turmell de na Sílvia se’n ressent fort.  Amb un ibuprofeno i ajudada pels pals arribam al Coll de  Sóller on amb gran disgust (més pel fet de no poder acabar la travessa que pel mal) deixa la travessa. 

   En aquests moment és on els companys et poden donar una mà. Telefonam a n’Àngela i la venen a cercar.   

    Amb el disgust de veure com les il·lusions de na Sílvia s’esfumen per un esquinç, noltros hem de seguir endavant.   

    La pujada pel pas d’en Topa és més empinada i feixuga del que recordava, i el fet que estigui banyat i patini no ajuda gens. A poc a poc anam pujant fins arribar a la carretera de la Serra d’Alfàbia i ara un parell de Km per asfalt no ens venen gens malament.  Un cop a dalt de la Serra tot i que no plou el vent bufa fort i és bastant fresc.

    Són les 18 h, duim més de 9 hores en marxa ,25’5 Km recorreguts i un ascens acumulat de més de 1600 metres, i encara ens queda més d’una hora per arribar al Coll des Jou. Les cames comencen a ressentir-se però tenim clar que dalt de la serra no hi podem fer vivac, així que seguim caminant. Un cop al Coll des Jou, observam el Coll de l’Ofre una de les pujades que ens esperen per  demà, però que avui vist des d’aquí, en aquestes hores, es veu molt amunt i empinat.
     Començam a davallar amb la intenció d’arribar a les cases de l’Ofre i cercar algun lloc on passar la nit. Per devora les cases no trobam cap lloc que ens convenci i decidim començar la pujada del Coll de l’Ofre amb la intenció d’aturar-nos al primer lloc que ens agradi. Però, com sempre sol passar, a mitja pujada en Pedro ja diu i ja que hi som... podem acabar de pujar i així demà començarem per avall. Tots tres esteim ben blans però... ja que hi som....ja que hi som... arribam dalt del Coll. Allà podem gaudir d’una magnífica posta de sol, que per uns moments ens fa oblidar el cansament. I amb el ja que hi som....ja que hi som... i que ara és per avall decidim continuar per avall fins al porxo de Binimorat on ens podrem posar a cobri si plou.

    A la fi hem arribat!!!! Avui ha estat una ruta llarga amb uns grans desnivells.

Hora de sortida: 8’45 h / Hora d’arribada: 20’44 h / Duració: 11’58 hores
Temps parats: 2’33 h / Temps en moviment: 9’25 h / Distància amb altures: 32’96 Km
Ascens acumulat:  1989 metres / Descens acumulat: 1378 metres.