Torrent des Salt de Vistamar

   Avui, ens toca partida amb els companys torrenters de Sant Llorenç. Ara ja no són tan novatos. Però, encara els falta una mica més de rodatge, per poder anar tots sols a segons quins torrents.  Per aquest motiu, els dies que en Pedro i jo anam amb ells, aprofitam i anam a fer aquests torrents on, tot sols, encara no hi aniran.

   Avui toca el torn al Salt de Vistamar. Tot i que dos dies abans, les dones, hem anat a fer el Salt des Molinet sense cap problema i sense passar gens de pena, avui tenc les meves dubtes. Em preocupa la reacció d'en Jaume, el més jove del grup (només té 11 anys), i la d'en Sion, qui només fa uns mesos era incapaç de passar per un pas una mica aeri, quan vegin la sortida del bot de 80 metres. Però estic segura que amb la seguretat que els dóna en Pedro baixaran.
Partim de Sant Llorenç i ens dirigim cap a s'Esgleieta, on hem quedat amb na Carme i en Mateu. Quan arribam ells ja hi són, com sempre quan quedam amb ells. Ens saludam i partim tots cap al Port de Valldemossa per deixar els cotxes.

   En arribar miram per on pujar, pel pas des Moro o pel camí de son Olesa. En Mateu i na Carme els han fet i ens diuen que pel pas és més dret i no té cap dificultat, així que, cap al pas partim.
Només començar a partir ja comencen a remugar: amb lo bo de fer que és deixar cotxes a dalt i a baix;  per què hem de fer aquesta pujada sense importar-hi; fa molta calor per pujar.... Sabem que ho diuen per dir. Així que, els explicam que per ser bons torrenters la forma física és molt important i  no basta només ser bons per baixar torrents, també han d'estar en forma per poder pujar.

   La pujada és bastant forta i amb en Pedro i en Mateu al davant encara més. Als altres els costa seguir aquest ritme, no estan avesats a pujar tan ràpid i sense aturar-se cada estona però, amb aquesta pujada s'en adonen que els falta forma física per poder pujar millor.
La pujada és molt bruta i no està massa fitada, per no dir casi gens però, dues hores desprès, ja som al jaç del torrent.

   Ens posam els arnesos i començam a desgrimpar els primers bots.

Començant a desgrimpar.

   Arribam a un salt de 10 m, en Mateu, na Carme, n'Andreu i n'Aina comencen a desgrimpar-lo però de seguida s'en adonen que pegaran dins un olla on la sortida pot ser difícil. Passam la corda per una baga que hi ha a un arbre i baixam rapelant.

N'Aina rapelant el bot de 10.

   Un parell més de desgrimpades petites i ja ens trobam a la capçalera del gran salt. L'hora de la veritat ha arribat.

Cap d'ells sap encara com és el salt.

   Un cop a la reunió en Pedro em diu que ell es quedarà a dalt per ajudar-los a la sortida i que jo baixi la primera per assegurar-me que la corda no estigui embullada.

En Pedro muntant el bot.

   Un cop muntada la corda, comprovam que els Walkis estiguin encesos, ja que la comunicació entre les dues reunions és més bé nul·la. Mir des de dalt, on és la pròxima reunió per no pasar-me-la i començ a baixar. Sens dubte la sensació de baixar la primera, en aquests salts tan llargs, no és la mateixa que si ja hi ha qualcú abaix. Em fa anar més alerta i a fixar-me més amb els detalls. Començ a baixar i, ja des de dalt, vaig observant la reunió del fraccionament del bot, que està a uns 47m, i vaig amb compte de no passar-me-la.

Un passamans amb una heura al devora és la meva fita de la reunió.

   Un cop som a la reunió avís en Pedro que ja en pot començar a baixar un altre.La primera en baixar és n'Eugènia i tot seguit n'Andreu.

N'Eugènia començant a baixar el bot.

N'Andreu a la reunió del bot.

   Un cop a baix i mentre esperam que baixí el següent comenten lo espectacular que és aquest bot i, a la vegada, lo fàcil de baixar.

   Seguim esperant i el pròxim encara no baixa. Ens imaginam que a algú dels qui estan a dalt els costa decidir-se a baixar.

     Mentre pensam qui pot ser veiem baixar en Jaume, amb cara de satisfacció.

En Jaume baixant la primera part del salt.

    El segueixen n'Aina i na Carme.

   Mentre na Carme baixa en Jaume ens conte la dificultat que ha tengut per sortir de la reunió. Els coment els dubtes que tenia d'ell i els que tenc d'en Sion. Just en aquest moment alçam el cap per veure qui baixa i ens quedam tots sorpresos (jo la primera) quan ens adonam que és en Sion i que està baixant com si res.

Observant els qui baixen

En Sion la gran sorpresa del dia.

   Així un rere l'altra tots van baixant.

   La reunió no és petita però, per tants com som, sí que ens hi està tornant. Ens anam col·locant de la millor manera que podem, per deixar espai als qui baixen.

Apinyats a la reuniò.

Passant el temps.

     Als darrers en baixar són en Mateu i en Pedro.

En Mateu desfent-se el vuit.

En Pedro baixant el bot.

    Un cop tots a la reunió ens toca recuperar les cordes. Som conscients que aquestes cordes tan llargues pesen molt i a l'hora de recuperar-les costa una mica més.

    En Pedro i en Mateu comencen a estirar i de seguida la corda  comença a venir. Sentim "corda!!" i tots baixam el cap, conscients de la velocitat en què baixa la corda i de què si ens fer millor que sigui al casc. Aquesta incertesa d'on caurà la corda només dura uns segons, de cop, tots alçam el cap i ens quedam mirant la corda que s'ha aturat a uns 10 metres de la reunió. "Uf !! quin alivi, ara la força que durà ja no serà tan forta" és el nostre primer pensament. Però la sorpresa és quan la corda no ve, s'ha quedat travada i no hi ha manera de recuperar-la. En aquest moment m'en adon  que la cosa és més sèria del que es poden imaginar la majoria.

   En Pedro em diu que munti la reunió amb l'altra i comencem a rapelar. Quan no hi hagi gent a la reunió ell i en Mateu tendran més espai per engronsar-la i veure si ve.

    Rapel el segon tram del bot i desprès em segueixen els altres.

   Des de baix veig com és mou la corda enganxada i de sobte desapareix del meu camp visual, per uns segons, em faig la il·lusió de que l'han recuperada. El pròxim que baixa em diu que no és així, na Sílvia la està movent per si ve però ara ja ho ha deixat anar.

   Des de un altra punt de vista veig com la corda segueig enganxada.

La corda ben travada a dalt.

Vista del segon tram del bot amb la corda blanca travada a dalt.

   Quan només queden ells dos a la reunió, miram com intenten per tots els angles possibles destravar-la però, no hi ha manera.

   Per sort, només s'han enganxat un parell de metres, i la corda que ens queda basta per arribar fins a baix del bot.

   En Pedro desferma la corda vermella i desprès d'assegurar la blanca rapela per ella.

Rapelant per un cap de la corda mentre l'altra segueix enganxat més amunt.

   Un cop tots abaix en Pedro diu que ell i en Mateu sortiran pel cingle des Mardans que ens cau a l'esquerra del replà on estam. Creu que sortint per aquí poden arribar a dalt però només li pareix que ho ha sentit a dir.

   Miren de passar el cingle però no veuen cap lloc on creuar-lo, així que no els queda més remei que rapelar els 25 metres del següent bot, i des d'allà, comencen a pujar per la vertical que veim.

En Mateu rapelant el bot de 25m.

Cap al cingle.

   Els seguim amb la mirada una estona i quan els perdem de vista coment als altres que ens podem posar tranquils que potser estaran un parell d'hores. "Cap problema, dinarem i esperarem que en Pedro i en Mateu tornin" comenten.

   Un altre cop em sorprenc de la seva enteresa, no se si per ignorància o per la seguretat que els dóna en Pedro. Ells estan segurs que en Pedro i en Mateu arribaran a dalt, d'una manera o d'altra , i recuperaran la corda.

   Això és confiança.

    No passa gaire temps, després d'haver dinat, i els sentim pels Walkis "som dalt des salt, fumam un piti i començam a baixar". Aquí la sorpresa és general, no per haver arribat a dalt, sinó per la via que han fet a ser-hi.

   Ens anam tots a baix del bot, a veure si els veim. De cop veig la corda vermella que baixa volant i uns segons desprès en Mateu que baixa rapelant fins on està la corda travada, la destrava i baixa fins a la reunió.

En Mateu a punt d'arribar a la corda travada.

   Un cop a la reunió, ferma el cap de la corda a l'altra i en Pedro l'estira des de dalt per poder baixar i recuperar l'altra.

   Mentre ells fan totes les operacions per rescatar la corda noltros els miram asseguts a una gran roca, com si miràssim una pel·lícula al cine.

Contemplant l'espectacle.

   Tots pareix que esteim contemplant una pel·lícula de suspens i no acaba fins que ells ja són a baix del salt i comprovam que la corda no ha tornat quedar enredada.

En Pedro rapelant la segona part del bot.

Arreplegant les cordes, un cop són totes dues a baix. 

   Un cop són a baix ens expliquen que no han anat a cercar el camí de son Olesa, sinó que han pujat per una rosseguera molt empinada i han grimpat per uns serrats bastant verticals que els han deixat a 200 metres del salt.

   I sense perdre més temps ens dirigim cap al següent bot. El bot de 25m que només fa una estona han baixat en Pedro i en Mateu.
   Aquest cop en Pedro baixa el primer i jo em qued a la reunió per baixar la darrera.

La sortida d'aquest és molt fàcil.

Na Sílvia contemplant un cuc.

   Des de dalt els veig que estan desgrimpant un parell de metres. Baix i mentre replec la corda em diuen que no cal la replegui molt. Un altre bot de 10 on hem de posar aquesta corda és el que ens separa del darrer bot. Un cop som a baix muntam la corda.

   En Pedro i jo baixam els primers per muntar l'altre salt, el salt de 53 m.

Muntant el darrer bot.

  Un cop muntada la reunió en Pedro comença a baixar. Aquesta reunió no és massa gran  per tanta de gent així que només ens hi posam de tres en tres. Mentre un rapela el bot gran l'altre es comença a preparar i un altre rapela el salt de 10.

En Jaume al salt de 10.

En Toni esperant el seu torn.

   I així un rere l'altre tots anam baixant.

N'Àngela al darrer salt.

N'Eugènia rapelant el salt de 53.

  Un cop abaix: una mirada cap el salt, un somriure, i la satisfacció personal dels qui ha estat la primera vegada que fan un salt tan llarg.

  L'aventura ens ha sortit bé.

Més imatges.