diumenge, 18 de maig de 2014

Travessa Exprés

Un cúmul d’emocions m’embarga, una aventura que  anys enrere simplement era inimaginable per jo.

Un any enrere, desprès d’haver acabat la travessa a la serra de tramuntana en dos dies, ja em va començar a rondar  pel cap la idea  de sí seria capaç de fer-la amb només un. Tot i a ser totalment factible, només era això, una idea remota que se’m va passar pel cap. Era conscient que requeria una bona condició física i mental, requeria un gran entrenament i una gran força de voluntat. 


Fa un raig de mesos ho vaig comentar a un parell de companys dels Xots, alguns d’ells ja l’havien feta i no la desitjaven tornar a fer. Me digueren que era una etapa dura, i que a ells ja no els motivava el desig, les ganes de tornar-la a fer, al cap i a la fi ja havien complit, o no, el seu objectiu anys enrere. Quina alegria quan vaig sentir les paraules de n’Esther: “Si , ho podem intentar!!!!” Dues alocades,  encara no sé quina de les dues ho és més. Ho comentam a na Clara i de seguida també s’apunta. Ja en som tres.


Posam data per uns mesos més endavant, l’aventura va agafant forma. Tot i que pareix que no ha d’arribar el dia, i que ens queden molts de mesos d’entreno, el temps passa volant. No ens adonam i la travessa ja és aquí.

Una sobrecarrega muscular a les cames durant els darrers mesos m’impedeix  anar a córrer i a fer entrenaments llargs per la serra. Quina ràbia, veig perillar la travessa!!! Amb visites al fisio cada tres setmanes, arriba el dia i les cames estan bastant millor.

Els darrers dies som un cúmul de nirvis. Ho aconseguiré? fins on arribaré? serà tan dur com m’han contant? hauré d’abandonar? com reaccionaran les cames? i el meu esta anímic? L’estat físic és un 50 % i el mental és l’altre 50%.

El dissabte ja sols no puc dormir, m’aixec prest i començ a traüllar per casa, prepar els “trastos”, no veig l’hora de la partida. Però... tot arriba. A les 5 del capvespre en Pedro m’acompanya a  Andratx i allà em trob amb els altres companys. Un total de 16 som els que emprenem aquesta aventura, alguns amb la idea de venir només un tram, alguns fins que les forces aguantin, altres amb la idea d’acabar la travessa a es Pi de son Grua i altres d’arribar a Pollença. Sigui quina sigui la finalitat de cada un, tots tenim una il·lusió amb aquesta travessa.


Només partir d’Andratx una gran emoció m’embarga, pareix que és el primer pic que faig una travessa. Amb en Fernando Chamorro  de guia, començam a caminar a un bon ritme. Aquesta etapa és la més llarga de totes fins a arribar al primer avituallament, seran 7 hores de caminar sense tenir suport i sense tenir d’on agafar aigua. Feim aturades d’un parell de minuts cada cert temps i seguim caminant. Un cop arribam a ses Alquerioles ens aturam 5 minuts per poder pegar una mossegada, trec es “bocata” i, a sa primera mossegada, not com se’m tanca l’estómac. No tenc gana. Aigua i un parell de fruites seques em bastaran fins arribar a l’avituallament.



 La nit és fantàstica, amb una espectacular posta de sol, la silueta de les muntanyes il·luminades per la claror de lluna, el paisatge és indescriptible. Caminam amb els frontals. Fa més calor del que m’havia imaginat i les existències d’aigua comencen a minvar, intent apurar l’aigua al màxim  ja que fins a Esporles no en podem agafar.



Entre: caminar a les fosques, gent no habituada al ritme de travessa, més aturades de les previstes, més calor... en Fernando ens informa que arribarem a Esporles una hora més tard de l’hora prevista. Ufff!!! que malament anam!!! si ja duim una hora de retràs al principi, com arribarem al final? Pot ser que, un cop haver repostat a l’avituallament, poguem recuperar el temps endarrerit.

Arribam a Esporles. N’Esther i jo pegam una fua fins a l’avituallament. Oh, sorpresa!!! els avitualladors: na Marta, n’Elvira, n’Eugènia, n’Emilio i en Tomeu, duen un jersei amb una foto meva, idea de n’Elvira i n’Eugènia (de qui sinó?). No se si riure o enfadar-me,  m’ho prenc amb humor. Les nines me tracten com una reina, em tenen una taronja pelada, m’han duit cafè, m’omplen el camenbag, no s’aturen de demanar-me si  necessit res... Em fan sentir especial. Estan aquí, a les 3 de la matinada i estaran a l’altre avituallament, per jo. 


Aquí tenim les dues primeres baixes. L’aturada és més llarga del previst, això segueix retrasant el pròxim avituallament. Tenc l’esperança que en sortir el sol  el ritme sigui més ràpid i les aturades més curtes.

Amb un “plis plas” passam per sa Mola de son Pacs i, amb el temps previst, arribam a Valldemossa. Aquest cop no hem afegit al retràs que ja duim.  Em sent eufòrica, sense son, amb molta energia i ganes de continuar. A l’avituallament ses nines m’informen de que en Pedro segurament serà al Coll de Sóller. Encenc el mòbil per fer la foto de rigor i m’arriba el whatssap d’ànim de na Sílvia i en Jordi que, des de Galicia, m’envien, sense falta, cada tres hores. En aquest moment l’alegria m’embarga. Soc conscient que em falta molt per arribar, però no sembla impossible.

 En Chamorro es despedeix de noltros, ja ens havia dit que només ens acompanyaria fins a Valldemossa. Aquí ell i altres 4 del grup abandonen. Només en quedam 9. Ara ens toca  a noltros encuidar-nos de seguir el camí. 20 minuts d’aturada i tornam a partir.


 Partim de Valldemossa, ja clarejant, així que els frontals no són necessaris. Em prepar psicològicament per enfrontar-me a una de les pujades més fortes d’aquesta travessa, la pujada dels Cairats. Els 450 metres de desnivell d’aquesta pista me fan suar de valent. En el meu ritme, i sense aturades, vaig pujant fins a dalt. Un cop a dalt ens arreplegam i seguim cap al Coll de Sóller, on hi ha el següent avituallament. Físicament em sent molt bé, les cames, de moment, no me fallen, però el ritme que duim no ens basta per anar avançant al retràs que duim de la nit.  Pollença encara està enfora, mentre alguns des grup volen donar per finalitzada la travessa a es Pi de son Grua, en cap moment a jo se m’ha passat pes cap això, per jo la travessa no acaba fins a Pollença. De totes ses travesses que he fet, el Pi de son Grua no ha estat mai la fita d’arribada de cap. Xerr amb na Cati, ella ha fet un munt de travesses i també pensa el mateix que jo, si arribam a es Pi de son Grua, encara que sigui arrossegant els peus, arribam a Pollença.  Estam massa a prop del final per abandonar.

Al Coll de Sóller hi ha en Pedro, en Toni i n’Antonia que ens esperen. Els avitualladors de la nit se’n han anat a jeure i han donat el relleu als altres. Quina sort tenim de poder comptar amb persones com ells, dispostes a passar tot el dia, o la nit, pendent de noltros, perquè poguem tirar endavant aquesta aventura.

  Aquí, amb un cafè i una ensaïmada, que ha duit n’Encarna, reponem energies. Jo seguesc amb el nuu a l’estómac i només em passa el líquid i la fruita, però no perd l’energia  per continuar.

Aquí, dues baixes més, deixen el grup amb 7.


Quasi dues hores més tard de lo previst, començam sa pujada al pas d’en Topa. Les cames comencen a notar les hores de moviment que duen.  Desprès de cada avituallament tenim una pujada forteta, mentre estic pujant pens que si l’avituallament estigués a dalt d’aquestes pujades, seria molt temptador abandonar, però quan arrib als avituallaments ja no m’enrecord d’aquestes. La pujada cap a la serra d’Alfàbia se’m fa bastant costa amunt. N’Esther té una energia que no sé d’on la treu, mentre ella puja a escarada, els altres anam pujant al nostre ritme, bastant més fluix que el seu.

Sent com algú comenta que no cal acabar la travessa amb 24 hores, que acabar-la amb un parell d’hores més no passa res. Per jo, això no és acceptable. El propòsit d’aquesta travessa és fer-la en 24 hores, però crec que aquest cop no serà possible. M’estic desmotivant. Continuam caminant cap al Coll des Jou i, el que ens pareixia improbable durant aquesta travessa, passa. Es posa a ploure. En un minut acabam ben xops, cap de noltros duu xubasquero i ara totes les pedres estan banyades. És el pitjor lloc on ens pot agafar la brusca, sense tirany i caminant per damunt les pedres. Extremam les precaucions i caminam amb molt de compte, totes les pedres patinen.


Ara si, ja he perdut tota l’esperança d’acabar aquesta travessa. L’esforç de totes aquestes hores passades, l’acumulació de Km a les cames, tot ha quedat amb només un intent, un esforç inútil. L’il·lusió de tots aquests mesos s’ha esvaït de cop. Em sent molt decebuda, sense ganes de tronar-ho a intentar un altre any. Ara només pens en arribar a sa Font des Noguer i aturar-me. Passar el més aviat possible aquest mal trag.

Tan aviat com ha arribat, la pluja desapareix. Amb n’Esther al cap davant, baixam pel comellar des Coll des Jou entre les carritxeres banyades. De baixada n’Esther es va desmotivant, frisa d’arribar per aturar-se. Mentre, a jo em torna entrar la motivació i les ganes de seguir intentant-ho. Ho coment a na Cati i ella també està motivada per continuar. Arribar a sa Font des Noguer i no intentar arribar a: Escorca, o a  Lluc, o a es Pi de son Grua, o caminar fins a les 24 hores... ens quedarem amb una espina clavada per no haver-ho intentat.


Ens giram darrera i no veim els altres, però no ens preocupam, son uns grans excursionistes i coneixen perfectament el camí. Sabem que ells es volen aturar a es Pi de son Grua i noltros volem intentar arribar a Pollença. La pujada al coll de l’Ofre no la trop  tan forta com m’esperava. Baixam corrent fins a la Font des Noguer, per intentar recuperar temps. De sobte n’Esther té un “subidón” d’adrenalina i  decideix intentar arribar fins a Pollença amb noltros.

 Motivadíssimes arribam a l’avituallament. Els contam la separació fortuïta que em tengut amb el grup. En Pedro decideix ser el nostre avituallador, mentre n’Antonia i en Toni esperen els altres.



 Sé que no arribaré d’hora, pot ser no arribi a Pollença, però al manco intentaré arribar tan lluny com pugui, o fins on les forces em deixin.

Pròxim avituallament: Escorca!!!


 Partim les tres decidides a arribar. N’Esther va fora corda, pareix que no ha fet res en tot el dia, camina amb una vitalitat que és d’admirar. No s’atura de dir: “feis via, feis via!!! correm un poc?” Jo no puc forçar més, soc conscient que si ara forç no arribaré a Pollença, na Cati també ve un poc tocada. Tot i així duim un bon ritme. Avançam ½ hora damunt el retràs inicial que duiem.

Arribam a l’avituallament d’Escorca. Ens enteram que els altres han arribat a la Font des Noguer i segueixen caminant.  No sé si és que ja veim Pollença més a prop o que ensumam un final pròxim, però l’aturada és més curta. Un glop d’aquarius, una taronja i endavant.


Ara venen 30 minuts d’asfalt i començ a sentir com la planta dels peus em crema. Amb  un bon ritme seguim endavant i la baixada cap a Lluc la feim corrent amb n’Esther al cap davant, donant-nos presa.  Arribam a l’avituallament de Menut. No dic que em senti fresca, però ara veig que el final i la il·lusió d’arribar es palpa a l’ambient. Tenc l’esperança de poder arribar.

 Sense ganes m’oblig a menjar una barreta, l’únic sòlid que menj, amb totes aquests hores de travessia.


La darrera fua i ja hi som!!! Començam a pujar per la pista asfaltada de Menut, aquí pareix que tenc carbons dins els peus. Imagin que tenc un parell de bòfegues, però no m’atur a mirar-ho. Si em lleu la sabata no me la tornaré a posar. Em record de la primera travessa que vaig fer, la vaig acabar amb els peus plens de bòfegues, aquella vegada en tenia moltes més i no em van aturar. A la baixada, n’Esther vol seguir corrent, però a na Cati i a jo ens costa seguir-la. Em torn a desmotivar.

Veig que esteim endarrerint a n’Esther, i que no arribarem a Pollença en el seu ritme. Tal vegada són els nirvis, de que hagin d’estar per jo, o el contrarellotge interior amb que estic lluitant, però prenc una decisió molt difícil per jo, amb una gran pena li dic que m’aturaré a es Pi de son Grua. De tot d’una es pensa que li dic de broma però desprès ho entén. No vull ser un destorb pel seu ritme. Així, un cop tocam l’asfalt ella se’n va a tota pastilla, decidida a arribar a Pollença.


Per jo comença el meu calvari. Em sent dolguda amb jo mateixa, decebuda, sé que si no acab no m’ho perdonaré, i l’any que ve ho hauré de tornar a intentar. Jo era sa que deia que si arribava a es Pi de son Grua, encara que fos arrossegant els peus, arribaria a Pollença.

Pens amb les nines, i amb l'esperança que tenen posada amb jo, com les haure decebut. N’Elvira, n’Eugènia que han estat tota la nit en vetlla per jo, i que ara m’esperen per veure’m arribar a Pollença. Na Sílvia i en Jordi que, des de Galicia, m’han estat enviat whatssaps cada tres hores, despertant-se en la nit i tot, per donar-me ànims. En Pedro, que no ha fet tros de nit, informant-se de com anavem el vespre, i que, de dia, ha estat a tots els avituallaments. Tots els companys que no posen en dubte que ho puc aconseguir, els que m’han anat seguint a traves del feis i m’han anat donat coratge. Pens amb tots aquells que s’alegraran per jo, si ho aconseguesc. Però l’únic que estic fent és intentar convencem a jo mateixa, ja que la única decebuda de tots seré jo.

Les cames han aguant, l’únic que em not son les plantes dels peus. Els mesos de fisio han anat bé. Només em falta la motivació per arribar. L’he perduda!!! I a aquestes hores és l’únic que em pot fer seguir. Amb una lluita constant, i, contradictòria dins jo, arrib a es Pi de son Grua.

Amb en Pedro i  els companys dels Xots, n’Antonia, en Toni, en Cesar i n’Emilio, també hi ha en Jordi, n’Elvira i n’Eugènia, que han vengut de Sant Llorenç per veure’m arribar.  Els dic que m’atur aquí i, amb la cara que posen n’Elvira i n’Eugènia, m’ho diuen tot. Mentre un em diu que la travessa acaba aquí, que la resta és voluntari, i la cara que posen elles em fa reaccionar i de seguida em torn a motivar. Sincerament, només em falta un petit estímul per arribar i la decepció de no fer-ho és massa grossa.

   “Si algú m’acompanya fins a Pollença segur que arrib”, els dic. En Pedro i n’Eugènia s’apunten. Esperam que arribi na Cati i partim tots quatre. Contenta, feliç, encantada, satisfeta, un munt de sensacions es van ajuntant pel camí, ara estic segura de que arribarem.


 Un cop al refugi del Pont Roma ens trobam amb n’Esther, les tres ens abraçam i començam a botar, emocionades i contentes d’haver-ho aconseguit. La sensació és indescriptible, no hi ha paraules per explicar-ho. He aconseguit el meu objectiu. Ara ja puc començar a pensar amb el pròxim!!!




Gràcies a tots els que heu fet possible haver pogut realitzar aquesta aventura:

Família:  m’he sentit molt arropada per voltros en tot moment. Gràcies
Fernando Chamorro: el millor guia nocturn.
Avitualladors: Marta, Emilio, Tomeu, Elvira, Eugènia, Antonia, Toni, Pedro. Sense voltros no hagués estat possible tirar endavant.
Companys de travessa: ha estat un plaer compartir aquestes hores amb tots voltros.
Aina Salas: gràcies per acompanyar-me, i aguantar-me, durant els entrenaments.
Lourdes Arévalo: Sense les teves mans segur que no ho hagués aconseguit.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada