Això era i no era, un
clot ben conegut pel món de les rondalles, i, alhora, un gran desconegut per la
nostra existència.
De sobte, un dia, fora rampa, ens ferman les botes, agafam
cordes i guarniments, i cap a la recerca del clot ens dirigim.
Camina caminaràs, sua suaràs i al clot
arribaràs.
Davant noltros el tenim, el moment ha arribat,
de les nostres ànsies aclarir. D’on ens penjam? Arbres no n’hi ha, el foc els
calcinà. Una pedra a la llunyania hi ha, pareix estable, allà enguinxarem.
Els guarniments ben
posats, els frontals al casc, corda per avall i ja veurem fins a on arribam. L’honor
de ser el primer, a en Pedro l’hi deixam, un rere l’altre, els tres baixam.
Ja hi som, el misteri
es revela, a 18 metres dins la profunditat, una sala de 12 m2 ens
trobam. Ossos hi ha, són restes d’animals, que anys enrere hi van passar.
Sembla no haver-hi res
més, hauríem de començar a pujar. Quina no seria la nostra sospresa, quan vam
sentir pessigollejar. Sorpresos ens miram, dirigint la mirada cap avall, de
botet en botet, uns puntets negres ens van pujant.
Oh! Sorpresa! PUCES!!!
Qui ens ho havia de dir! És hora de pujar!
Un rere l’altre anem
sortint, acompanyats d’alguns visitants més dels que havíem baixat.Ens sacsejam
una mica, intentant deixar-los a la muntanya.
Recollim cordes i
guarniments, i cap al poble ens dirigim. Contents i satisfets de la nostra
curiositat haver aclarit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada