Es Sostre de sa Fosca

      Tot i que fa estona que ho era, després d’haver fet els Balcons de sa Fosca i haver inspeccionat,  i trobat, la baixada al sostre,  haver vist la corda que ens indica, poc més o manco, per on s’ha de pujar la gran paret vertical de més de 140 metres que tenim al davant,  el Sostre de sa Fosca, a més d’una excursió pendent, és va convertir amb una excursió pendent per fer aquesta primavera.

      Quedam amb en Tomeu Pont,  per anar-hi aquest diumenge, abans que la calor piqui més.  Tot i que cap de noltros hi ha estat, tenim les fites poc més o manco clares i cercant una mica d’informació no hi hauria d’haver cap problema per trobar-ho. No sembla molt difícil.

      Amb la informació d’uns companys, que hi han estat,  confirmam que efectivament la reunió que vérem fent els Balcons, és la del primer ràpel. Ens informen de la llargària dels ràpels: dos de 30, un de 50 la meitat volat, i dos més de 30 si volem baixar a sa Bombilla, però aquests darrers s’han de remuntar.

      A l’aventura som:  en Jordi,  en Joan, en Tomeu, en Pedro i jo.  Un cop ens veim tots a Inca seguim cap al mirador d’Escorca, que és on comença  l’aventura d’avui.  Mentre en Tomeu i en Jordi van a deixar un cotxe al nu de sa Corbata, on teòricament hem d’acabar l’aventura d’avui,  noltros els esperam al mirador, contemplant les vistes i l’itinerari cap on hem de començar l’excursió. Des d’aquí podem veure el coll que hem de creuar a la serra de s’Esquerda.

      Amb una corda de 60, una de 38, una de 35, uns metres de corda per si hem de deixar qualque baga, els arnesos, les eines de remuntar .....i un parell de litres d’aigua, ens posam en marxa.

      Agafam la baixada del pas des Duro, però aviat ens desviam a la dreta seguint, en principi, restes d’un camí i després un tirany. Encara que només sigui per dur-me la contraria, mentre noltros ens dirigim directament al coll en Pedro, decideix  arribar-hi crestejant  la serra, com havíem fet unes setmanes abans.

      Una aturada al coll, mentre pegam una mossegada, ens permet contemplar la gran paret vertical, de més d’un centenar de metres, que tenim al davant i per la qual hem de pujar. Tot i que sabem que és factible, des d’aquí sembla impossible pujar-hi. I molt més sense anar assegurat.

     Començam a davallar del coll direcció al Grog Blau, o millor dit cap a sa Fosca. La davallada la feim seguint restes d’un antic camí i qualque fita, entre les afilades puntes de les roques, fins arribar a una estreta cornisa on trobam la fita que ens indica la davallada. Davallam  per una empinada canal fins arribar als encoratges. Aquesta reunió (i la més curta), és l’única que està equipada amb  dos parabolts.

 

         Ens posam els arnesos i preparam les cordes per davallar. De seguida ens adonam que aquest ràpel no fa 30 metres, ni prop fer-s’hi.  Muntam la corda de 38 en doble i efectivament en sobra, només fa 15 metres. Tot seguit  ve el segon, equipat amb cordinos a un arbre. En aquest l’espessa vegetació no ens permet veure a baix i muntam les dues cordes curtes.  En Pedro baixa el primer i un cop a baix, se’n adona que la corda de 38 metres, en doble, arriba a baix. Aquest ràpel també es més curt del que ens han dit, fa 18 metres.

       Baixam entre mates, alzines,  llorers... gaudint d’aquesta abundant vegetació dins aquest inaudit  lloc.

      Un cop fet el segon ràpel ara ens toca cercar el tercer, caminam cap a l’esquerra uns 50 metres fins que trobam una bretxa , en la qual entr per veure fins on arriba. Un cop inspeccionada, baixam uns metres pel que s’intueix una mica de tirany fins arribar a la tercera reunió, la qual està muntada a un pont de roca i a un arbre. Ara ja esteim al bot més llarg el qual la meitat és volat. Muntam la corda de 60 metres i  mentre ajuntam les dues curtes per recuperar en Pedro comença a baixar. Es troba la corda embullada i té un jornal per desembullar-la. Després baixa en Tomeu i un cop és abaix tiram les dues cordes de recuperació, just després baix jo, i em trop les cordes enredades a una mica de replà, just abans del volat, les desfaig, i les envii per avall, un cop som abaix ens adonam que la primera corda que hem juntat per recuperar  (la de 35 metres),  arriba a baix i li sobra 1 metre. Un altre bot més curt del que ens havien dit.  Just després baixa en Joan, i tot seguit en Jordi.

       Tot i que, sempre és millor que la corda et sobri que no que no t’arribi, també és cert que si ens podem evitar dur el pes d’una corda llarga molt millor, i en aquest cas l’haguéssim pogut fer amb les dues més curtes. Bé, ara ja ho sabrem, per si qualque dia hi tornam.

     Un cop som a baix la vista és impressionant, parets verticals de més de 100 metres d’alçada s’obren davant, i darrera nostre. Per primera vegada veim, des de baix, l’impressionant verticalitat de la paret per on hem de pujar, i al darrera tenim la vertiginosa paret per on acabam de baixar.  Però ara hem de seguir baixant . Ens dirigim un poc cap a l’esquerra i de seguida veim una baga a un pont de roca. A partir d’aquí  tot el que baixem l’haurem de remuntar però, poder veure l’entrada de sa Bombilla, bé ho val la pena. Al manco jo ho trob.

      Posam una corda fixa i 15 metres més avall ja trobam l’altre ancoratge, el que ens durà fins damunt la Bombilla. El primer ràpel no és ben  vertical, hi ha bones preses per pujar, pel que no és realment necessari utilitzar el puny. L’altre ràpel fa uns 34 metres i la part de baix sí que és ben vertical i necessitam les eines per remuntar-lo, per la qual cosa en Tomeu i en Joan decideixen no baixar.  No saben el que es perden !!!

     Un cop som a baix qued agradablement sorpresa, sincerament no esperava trobar-me això. El joc de colors a les majestuoses parets, que em fan sentir com si fons dins la Fosca; la sensació d’estar dins  un torrent, però sabent  que baix els teus peus hi ha un buit d’uns 100 metres  per on passa un altre torrent; contemplar el forat de sa Bombilla, amb els encoratges per baixar a dins, i sentir els “capficos”, i les rialles de la gent que està fent sa Fosca. És impressionant, quedam embriagats de tanta bellesa.

  Però hem de continuar, i ara ens toca remuntar i començar la gran pujada.

     Un cop tots tres hem remuntat i abans de començar la vertiginosa pujada anam a inspeccionar una mica cap a la dreta. Per aquí pareix que també es pot baixar fins al torrent superior. Sent conscients que avui no és el dia per anar a inspeccionar-ho ens sorgeixen un munt de preguntes:

      Podríem seguir per damunt el sostre fins a s’Entreforc ,o  ens trobaríem qualque paret que ens impediria el pas?, podríem baixar rapelant s’Entreforc, i si es així, quants de metres deu fer el ràpel? Sens dubte ja tenim una altra excursió- exploració,  pendent de fer. Tot i que no serà ara, haurem d’espera que el temps refresqui una mica. Mai acabam els llocs per explorar. Això, és l’emocionant de la muntanya!!

       Ara ve la crua realitat, aconseguir pujar els 140 metres verticals d’aquesta majestuosa paret.  Una corda prima a la soca d’un arbre ens dóna la direcció de la pujada.

     Mentre vaig pujant  entenc el perquè no hi ha fotos de la pujada. Tots els teus sentits, incloses les mans i els peus, estan concentrats en fer la pujada . Una pujada molt vertical, la més vertical que he fet mai, sense assegurar-te enlloc, i amb un pati de més de 140 metres et fan oblidar les fotos, tot i així gaudim d’unes vistes impressionats durant tota la pujada.

     De sobte sent, pedraaaa... i plaf!! not  un cop fort damunt la ma. Sense desferrar-me de la pedra mir com ho tinc: la ma tota enrampada, el dit inflat, i una mica de pelada. Durant uns segons, que pareixen una eternitat,  pens que ja l’he feta, només amb una ma no sortiré d’aquí, és totalment impossible pujar sense poder-me aferrar, tot i que sé que m’ajudaran, ja em veig una carga per tots,  però passat el mal inicial del cop, not que puc moure el dit la qual cosa suposa que no està romput, i puc continuar pujant. 

      Una mirada al darrera, i podem veure la baixada que hem fet al matí i l’estreta cornisa per on hem passat.

     Una hora i quart després d’haver començat a pujar la paret, arribam a la part superior. L’hem aconseguida pujar!!! Ha estat una pujada amb autèntiques  grimpades i fortes emocions.

     Encara ens queda arribar al Nu de sa Corbata, superant un desnivell de 170 metres, entre càrritx i roquís, però comparat amb el que hem fet fins ara això és un passeig.

      Una hora més tard ja esteim asseguts al bar, fent la tan merescuda cervesa .

        Una aventura no apte per persones amb vertigen, ni per persones no acostumades a caminar per aquests  inhòspits indrets.

Més imatges