Serra d'Alfàbia

Com a dijous sortim: n’Aina,  n’Eugènia i jo. La sortida d’avui és a la Serra d’Alfàbia, tot i que ja hem tingut neu a voler a les darreres sortides, cal aprofitar-la  mentre n’hi hagi. Qui sap? Tal vegada estirem un parell d’anys per tornar a veure una nevada com aquesta.

La idea és fer la serra d’Alfàbia, pujant des d’Orient pel camí que duu cap al coll d’Honor i baixar pel pas de na Maria. Ja fa un parell de dies (dos) que fa bon temps pel que la neu ja toca haver minvat bastant.

Ens posam les polaines, no es veu molta neu però a dalt encara en toca quedar; i ens llevam un poc de roba, començam pujant i amb el sol que fa avui aviat suarem.

Començam a pujar pel camí, en principi empedrat i després convertit en un camí de carro, que va pujant  cap al coll d’honor i desprès cap al coll de ses Comes. Per  les voreres  hi ha restes de la nevada que aquests dies ha assolit Mallorca, però enmig del camí ja no n’hi ha. En arribar al coll de ses Comes, a quasi 600 metres d’alçada, la cosa canvia. La neu ja és permanent i a mesura que anam pujant pel tirany la quantitat de neu va amb augment i les fites són més males de veure.

De les tres sortides que he fet a la neu amb n’Aina i n’Eugènia no n’hi ha haguda cap que haguem trobat la traça oberta i aquesta no és diferent. I això que només hem fet sortides molt clàssiques .

Mentre anam pujant en zig zag pel tirany la cosa va bé però en arribar a la cota 900 on s’acaba el caminoi i hem de seguir les fites cap a les antenes la cosa es dificulta un mica més. No és gens estrany anar obrint traça i enfonsar-nos fins els genolls quan ens enfosam poc , a vegades fins a la cintura, i fins i tot veim  n’Eugènia  enfonsada fins els pits.

En arribar al camí ample, baix les antenes, decidim berenar una mica, són prop les onze i n’Eugènia ja fa quasi una hora que demana per berenar. Una mossegada en 10 minuts i de seguida tornam a estar de partida.

Tot i que la pista està nevada i no hi ha rastre d’haver-hi passat ningú, només hi ha uns 25cm de neu i fa més bon caminar.

De sobte una fita a l’esquerra de la serralada em crida l’atenció, faig un guait per veure si és un pas. Amb la gran quantitat de neu que hi ha fa mal saber-ho cert però sembla que sí, que es pot pujar per aquí. Un dia ho haurem de provar.

Una mirada endarrere amb vistes espectaculars. La serra d’Alfàbia tota nevada, al fons el puig des Moro i sa Galera amb una manta blanca al damunt i a baix un raig de sols enmig dels núvols il·lumina el port de Sóller.   

   El camí dóna pas a un tirany. Pujam per  una forta pendent, sense rastre de fites ni camí, on el gruix de la neu torna a ser considerable.  A poc a poc anam obrint camí fins arribar al cim del Puig d’Alfàbia.  Des d’aquí una fantàstica panoràmica de la serra s’obre davant nostre. Un parell de fotos i ens tornam  posar a caminar.

Mentre baixam, per tornar a pujar, per voltejar la penya de s’Anyel , sentim veus. Suposam que és n’Encarna amb uns companys seus. El dia abans m’havia dit que havien de fer aquesta excursió però, baixant pel camí de na Maria i no pel pas, com volíem fer noltros.

 No feia gaire havíem comentat que segurament ens agafarien, ja que ells trobarien la traça oberta. Un cop els vérem dalt del cim anàrem una mica més a poc a poc, a fi de  saludar-los. 400 metres abans d’arribar al Coll des Jou ens agafen. Molt amablement, els convidam a passar davant, i ells molt amablement, rebutgen el nostre oferiment.

Al coll n’Encarna, en Joan Riera, na Barbara i en Joan Bisbal, s’aturen a dinar. Tot a ser les 14,30h noltros decidim seguir endavant i dinar en haver arribat o baixat el pas. Amb aquesta quantitat de neu, que hi ha, no sabem el temps que tardarem, ni com estarà el pas. Ja menjarem en tenir el camí de tornada segur.

Mentre ens despedim ens comenten, entre rialles, que per ells serà més fàcil arribar-hi. Només han de seguir les nostres pitjades,  ni tan sols han de cercar les fites. Tot i així a ells els quedarà obrir un bocí de traça, quan noltros agafem el pas.

Començam a pujar cap al puig des Coll des Jou, direcció a la xemeneia per on he pujat les altres vegades (i per on duc la traça del GPS) però de seguida m’adon que no és tan fàcil com em pensava . La xemeneia està coberta de neu i no és practicable, al menos sense cap tipus de seguretat.

Des de baix n’Encarna ens diu que la pujada “bona” s’agafa de més abaix direcció a unes alzines que hi ha a la dreta del puig i va pujant  més suaument cap a la canal on hem de creuar el puig. Decidim baixar i anar a cercar el tirany fitat que ens duu, més suaument, al mateix lloc. Pujam sense cap problema i creuam la canal sense cap complicació.

 Un munt de preguntes em sorgeixen , per què sempre he fet el camí més dret i mai el que volta?,per què les rutes, que duc al GPS,  sempre em duen pel camí més directe?. Es veu que els companys excursionistes que m’envolten, no entenen la paraula volta.

Un cop creuat el puig tornam a tenir unes esplèndides vistes. Els núvols, que a dalt del Puig d’Alfàbia ens tapaven el puig Major, s’han esfumat i un esplèndid sol il·lumina el conjunt de cims del Puig Major  fins al Massanella, passant per l’Ofre.

  

Baixam, intentant cercar el lloc on menys neu hi hagi, però avui és una cosa realment difícil. A mesura que baixam  unes fantàstiques vistes cap a la Vall d’Orient s’obren davant nostre. I a la llunyania, ja podem veure on comença el pas de na Maria. El nostre objectiu.

Tardam  mitja hora en fer els quasi 1000 metres que ens separen del pas. Sens dubte no ens ret gens el caminar amb aquesta quantitat de neu. Un cop a la capçalera del pas, no sembla que hi hagi molta neu, es veu que a la vessant sud el temps ja l’ha fusa bastant.

 

Baixam sense complicacions, i un cop a baix dinam. Són les 16,30 h, i tot i que ja ens és igual dinar en arribar, menjar una mica no ens ve gens malament.

Baixam per l’empinat alzinar, anam a cercar la pista que volta el puixet de son Vidal i la seguim fins a la sortida, que ens duu al camí asfaltat de Comassema.

Ha estat una llarga excursió, sense traça oberta.

Massanella

      Tot i que per avui les previsions meteorològiques només donaven baixada de temperatures  sense pluja (la pluja era més bé entrada de nit i matinada de divendres), havíem decidit anar fins al Massanella, des de Caimari per evitar possibles nevades i tancament de la carretera a l’hora de tornar. La idea era pujar pel comellar dels Horts, n’Alí, Coll de sa Linia, Massanella, i baixar pel pas de n’Arbona.

    Per Sant Llorenç tota la nit ha plogut, poc, però pluja al cap i a la fi. Mentre sent ploure, de dins el llit, els meus pensament són: si aquí plou, a la serra  talvegada hi fa neu.  Un cop sona el despertador el primer que faig és connectar-me a internet per mirar el radar de precipitacions. Pareix a ser que a la serra ja no hi plou i no pareix que dugui punt de tornar-hi a ploure, de moment. 

    Telèfon en mà, decidim partir. Pareix a ser que cap de noltros té dubtes. Un poc abans de les 8 h n’Eugènia i jo partim cap a Manacor on ens espera n’Aina, i un cop allà cap a Inca, que ens hi espera na Carme. 

     En vista del dia que s’ha aixecat, decidim partir de Mancor i fer la pujada pel comellar del Bosc. Estant banyat no és tan delicada com pel comellar dels Horts. Si plou o ens fa neu, sempre  millor anar per un camí, i de passada, feim un camí que amb ocasions normals no hauríem fet.

       Començam a caminar per la pista cap a les cases de Can Bajoca i l’únic que trobam pel camí són bassiots, pel que sembla també ha plogut durant la nit, sense rastre de neu.  Amb les poques vistes que tenim no ens apareix cap enfarinada, però es nota que la temperatura és baixa, tots els animals estan arrecerats .

    De Can Bajoca fins a les cases del Bosc anam amb la vista enlaire intentant veure  si hi ha neu però la boira, que cobreix els cims, no ens permet veure res. 

    Així com anam pujant, pel comellar del Bosc, una capa blanca comença a aparèixer, a uns 500 metres d’alçada. Tot i que només és als llocs més arrecerats  i que està fent un boirí molt fi, això ens motiva més a pujar.  A mesura que pujam la neu es fa més present i el boirí es va convertint amb aiguaneu.

     Un moment en que es dissipa la boira el puig de ses Bassetes apareix ben enfarinat.

     En arribar al Coll de sa Línia, a 824 metres,  ja està nevant.  Al coll no hi ha molta neu però pareix que al cim n’hi ha bastant. Ens posam les polaines, els guants gruixats, una mica més de roba i començam la pujada.  

     De fita en fita anam seguint el tirany. A mesura que anam pujant  la nevada continua i les fites, abans gelades, comencen a tapar-se de neu.

     Un cop arribam a 970 metres d’alçada, ens trobam el monòlit que ens indica la font de s’avenc i el cim, aquí el gruix de neu ja és bastant considerable. Decidim pujar direcció NO, cap el cim i després baixar cap a la font. Al manco no repetirem aquest tram.

     Començam a pujar seguint  la resta d’unes trepitjades, segurament del  dia anterior,  fins que de cop s’acaben. Aquí  es comença a dificultar una mica la pujada.

      Les fites totes tapades es confonen amb el càrritx congelat, el que creim potser una fita quan som al devora és un munt de càrritx o a l’inversa.  Una mirada al gps i me’n  adon que ens hem desviat una mica de la traça que duc marcada, així que, em pos al davant per anar a cercar el camí que duc marcat. En aquests moments és l’única referència que tenim.  

     Mentre anam cap al tirany vaig obrint traça, per uns indrets que no són el camí i on la neu m’arriba als genolls. Tot i que només són uns metres, me’n don compte de lo pesat que és obrir traça. Un cop tornat a trobar el camí ja no costa tant caminar per allà. I així a trossos  pel tirany i a bocins fora de camí arribam al Pla de sa Neu.

      Un cop al Pla de sa Neu, ens adonam de com ens protegien les alzines a la pujada. Aquí la nevada és bastant  més forta, el vent  pareix que té vidres que se’ns claven a la cara, la sensació tèrmica és molt baixa, la visibilitat nul·la, i el pitjor les ràfegues de vent  ens fan perdre l’equilibri.

        Tot i dur el GPS, cosa que ens dóna molta confiança  per trobar el camí de tornada, i haver arribat al Pla de sa Neu, decidim no “coronar”el Massanella, i tornam baixar per allà on hem pujat.

     Mentre baixam, ens adonam  de lo ràpid que el vent i la neu van esborrat les nostres trepitjades. Un cop arribam al Coll de sa Línia, ens trobam amb una estampa ben diferent a la que hem tingut, només un parell d’hores abans. La quota de neu ha baixat considerablement i la neu ha tenyit de blanc tot el paisatge.

     Començam la baixada pel comellar del Bosc baix una intensa nevada.  El camí de baixada ha canviat el seu aspecte i no sembla el mateix del matí. Ara una capa blanca ho ha cobert tot, fins i tot el torrentó pareix que ha augmentat el seu cabal.

    

       Sense fer aturada tornam a descaminar el que hem caminat el matí fins arribar el cotxe.

      Una mica decebuda, per no haver pogut fer cim però, alhora satisfeta d’haver arribat fins al Pla de sa Neu amb aquest temporal, ha estat una gran sortida. Esper poder gaudir d’altres sortides com aquesta.  

Més imatges