Està clar que cada torrent és únic i particular i de què cada un té alguna cosa significativa
que el caracteritza i el distingeix dels altres però, sens dubte, aquest serà un torrent que
ens quedarà en el record, no pel torrent en sí (que per ell mateix ja és per
recordar) sinó per la manera de fer-lo.
La informació que teníem d’aquest torrent abans de partir,
la qual era més que suficient per fer-lo, no ens dissipava els dubtes reals.
Sabíem els ràpels que tenia, sabíem quin camí agafar per arribar a l’inici del
torrent (el que no vam saber va ser seguir-lo), també sabíem que hi havia
alguns gorgs evitables i que al final de la primera part hi ha un broll d’aigua
per lo que la segona part en duu. No
sé si era per la incertesa de no saber quin tram del torrent faríem (complet o
només la primera part), el no saber si tots els gorgs serien evitables, el no
saber la quantitat d’aigua que podia dur..., el cas és que tots, bé quasi tots,
estàvem en dubtes de fins a quin punt era necessari dur els neoprens.
Quedàrem en veure’ns a una hora molt poc habitual, a les
9:30 h a Alaró, normalment a aquesta hora ja en fa un parell que caminam, però
com que el torrent és molt curt hi haurà temps de sobre per a migdia haver
acabat, al manco això pensàvem.
Per fer aquesta sortida som: n’Esther, n’Emilio, en Cesar,
en Toni, en Salva, en Pedro i una servidora. Amb els neoprens dins la
motxilla i la motxilla a l’esquena, agafam
el camí de son Bergues, ara marcat com a GR per anar als Tossals Verds, i
començam la pujada per la pista cap a les cases de Solleric. De moment el temps
no ens acompanya gens, i no pareix que
hagi de canviar, fa bastant de fred (a la serra ja hi ha caigut els primers
flocs de neu), durant quasi tot el camí fa boirí, d’aquest que no banya s’hi
estàs uns minuts però que arriba a banyar s’hi estàs més temps, i a moments fa “pampalolles” de
neu. Vaja, un dia fantàstic per posar-se dins un torrent i tenir fred.
I així, amb aquest panorama
arribam a Solleric, des d’aquí ja es veu el comellar per on baixa el torrent i
la direcció que hem d’agafar, deixam de banda el camí dels Tossals i agafam el
camí del barranc. De moment, és una pista ample que va baixant una mica en direcció
al comellar. La seguim. Abans d’arribar al torrent ens trobam un creuer de
camins, on giram a la dreta seguint restes d’un antic camí que va pujant. Amb
el pes de les motxilles, el terreny banyat, llenegadís i el camí que a moments
es perd ... l’aproximació es va fent lenta.
Finalment perdem el camí del tot. En una situació normal no
hi hauria cap problema, seguiríem endavant sense camí, però tenint en compte que
aquesta és una sortida preparatòria dels Xots, hem de cercar el camí bo. En un
moment tots estam escampats cercant alguna resta de camí, en Salva, en Pedro i
n’Emilio , de seguida, es comencen a enfilar per amunt amb la intuïció de què el
camí va per allà, mentre els altres els esperam a baix. A jo em sembla que el
camí està més avall del que diuen ells, en lloc de prendre per amunt hauríem de
seguir el que pareix un tirany al mateix indret on som, mantenint l’altura i no guanyant-ne tanta, però... En vistes de què el camí no
apareix, anam pujant per allà on ens sembla més factible fins que arribam a uns
serrats que ens dificulten el pas per continuar endavant i mentre suposen que
el camí encara s’enfila més, decidim tornar a rere una mica i després tirar tot
dret cap al jaç del torrent. En aquests moments ja han descartat la idea de
entrar per aquí el dia de l’excursió oficial.
Al jaç del torrent pegam una bocinada i comença l’odissea
dels “trajes”. Què feim, ens posam els
neoprens, o no? el primer gorg és evitable però, i els altres? Si ens els posam
i després resulta que no hi ha aigua haurem de fer tot el torrent amb el neoprè
posat. L’únic que ho té ben clar és en Pedro, ell el se posa, no li fa res
haver de fer es torrent amb el neoprè posat i el torrent eixut, mentre, els
altres esteim una mica més reticents a posar-nos-el, per lo que decidim esperar
fins que trobem un gorg inevitable. En tot això ja s’han fet les 12:30 h,
tardíssim!!!
Ens posam en marxa i, 20 metres més envant d’allà on havíem
berenat, ens trobam el primer ràpel i el primer gorg, ple. En Salva i en Toni
no s’ho pensen gens i de seguida es posen els neoprens mentre noltros cercam
com evitar el gorg, cosa factible pujant una mica i fent un ràpel des d’un
arbre que hi ha a la capçalera del torrent. Je je, primer ràpel evitat.
Seguim
baixant, desgrimpant i evitant els bassiots que ens trobam dins el torrent, amb
molt de compte, ja que la roca està banyada i patina molt. El següent ràpel
també ens reserva una sorpresa, tot i no ser un gorg, hi ha un bassiot on l’aigua
ens arriba als genolls. M’arromang els calçons i començ a rapelar, però just
abans d’arribar a baix em trob amb una
altra sorpresa: en Pedro i en Toni m’esperen baix del ràpel per agafar-me i que no hagi de posar els peus en remull. Mai
m’hagués pensat això fent un torrent!!! Ara és el torn de n’Esther. En Pedro i
en Salva l’esperen també per evitar-li banyar-se els peus.
I d’aquesta manera,
entre rialla i rialla, amb l’impermeable que ens para la brusca i la neu de
dalt i evitant el màxim banyar-nos els peus, arribam a la part més plana del torrent, on veim com surt un broll d’aigua d’enmig del
torrent. Sens dubte aquí comença la part més aquàtica del torrent, tot i així ,noltros
encara seguim amb els neoprens sense posar, botant de pedra en pedra, entrant i
sortint del jaç del torrent i evitant l’aigua. Vaja, pareixem els clàssics "domingueros" que van d’excursió i no es volen embrutar els peus.
I així arribam al
final de la primera part del torrent, ara hem de decidir si seguim per dins el
torrent i feim la segona part, o si sortim. En Pedro, té clar que seguirà per
dins el torrent, mentre en Cesar que s’ha ressentit un poc el turmell té clar que agafa el camí. Ara
ens toca decidir a noltros, i tots esteim decidits a seguir endavant, però, ara
sí que tenim clar que ens haurem de posar els neoprens (al manco es peto). Mentre
n’Emilio, n’Esther i jo ens posam els petos en Pedro i en Salva, es seuen a fumar
un xigarret i en Toni inspecciona el terreny. Ara tornam a tenir el dubte de si
és realment necessària sa jaqueta o no, pel que hem vist durant tot el torrent
amb el peto anam servits, o això ens pensam.
Tornam entrar al jaç i aquest cop no evitam l’aigua mentre
ens en riem de tota la comèdia que hem fet abans per no posar-nos els trajes. Aquesta segona part té una sèrie de gorgs on
l’aigua ens arriba fins a la cintura, un parell de desgrimpades i un únic ràpel,
però sens dubte d’una bellesa molt diferent al de la part de dalt. Baix el
ràpel hi ha un profund gorg. En Toni baixa directe cap a dins seu i comprova la
profunditat, noltros rapelam evitant entrar-hi, i en Pedro hi bota.
Conscients de què ja arribam al final i contents d’haver
pres la decisió de fer aquest darrer tram, de sobte sentim una exclamació de n’Emilio: "Ahh... que freda!!!" N’Esther i jo ens
miram sorpreses, no pots ser, no pot estar
passant el que ens pensam, però sí... guaitam i veim a n’Emilio nedant dins un gorg. En aquest l’aigua el cobreix i ell,
igual que noltros, només dur el peto del neoprè. En aquest punt jo no m’ho pens
i n’Esther tampoc, ens posam la jaqueta per passar per dins el gorg. Això
suposa una altra aturada, i ja és la tercera que feim dins aquest torrent pel
mateix motiu, tot per no haver-nos posat els neoprens al començament. Amb la jaqueta posada, trob que l’aigua és
molt freda, no m’ho vull imaginar sense... Un cop creuat els gorgs ens trobam amb
la presa.
Sí, aquest cop el
torrent ens ha guanyat la partida, al final hem acabat amb el neoprè complet i
per no haver-nos-ho posat al principi hem allargat el torrent prop d’una hora. Els dubtes que teníem al principi ja s’han dissipats: millor començar el
torrent amb el neoprè posat.
Una aventura més típica de “domingueros” que de
barranquistes, però el que riguérem... no té preu.
