Travessa Exprés

Un cúmul d’emocions m’embarga, una aventura que  anys enrere simplement era inimaginable per jo.

Un any enrere, desprès d’haver acabat la travessa a la serra de tramuntana en dos dies, ja em va començar a rondar  pel cap la idea  de sí seria capaç de fer-la amb només un. Tot i a ser totalment factible, només era això, una idea remota que se’m va passar pel cap. Era conscient que requeria una bona condició física i mental, requeria un gran entrenament i una gran força de voluntat. 

Fa un raig de mesos ho vaig comentar a un parell de companys dels Xots, alguns d’ells ja l’havien feta i no la desitjaven tornar a fer. Me digueren que era una etapa dura, i que a ells ja no els motivava el desig, les ganes de tornar-la a fer, al cap i a la fi ja havien complit, o no, el seu objectiu anys enrere. Quina alegria quan vaig sentir les paraules de n’Esther: “Si , ho podem intentar!!!!” Dues alocades,  encara no sé quina de les dues ho és més. Ho comentam a na Clara i de seguida també s’apunta. Ja en som tres.

Posam data per uns mesos més endavant, l’aventura va agafant forma. Tot i que pareix que no ha d’arribar el dia, i que ens queden molts de mesos d’entreno, el temps passa volant. No ens adonam i la travessa ja és aquí.

Una sobrecarrega muscular a les cames durant els darrers mesos m’impedeix  anar a córrer i a fer entrenaments llargs per la serra. Quina ràbia, veig perillar la travessa!!! Amb visites al fisio cada tres setmanes, arriba el dia i les cames estan bastant millor.

Els darrers dies som un cúmul de nirvis. Ho aconseguiré? fins on arribaré? serà tan dur com m’han contant? hauré d’abandonar? com reaccionaran les cames? i el meu esta anímic? L’estat físic és un 50 % i el mental és l’altre 50%.

El dissabte ja sols no puc dormir, m’aixec prest i començ a traüllar per casa, prepar els “trastos”, no veig l’hora de la partida. Però... tot arriba. A les 5 del capvespre en Pedro m’acompanya a  Andratx i allà em trob amb els altres companys. Un total de 16 som els que emprenem aquesta aventura, alguns amb la idea de venir només un tram, alguns fins que les forces aguantin, altres amb la idea d’acabar la travessa a es Pi de son Grua i altres d’arribar a Pollença. Sigui quina sigui la finalitat de cada un, tots tenim una il·lusió amb aquesta travessa.

Només partir d’Andratx una gran emoció m’embarga, pareix que és el primer pic que faig una travessa. Amb en Fernando Chamorro  de guia, començam a caminar a un bon ritme. Aquesta etapa és la més llarga de totes fins a arribar al primer avituallament, seran 7 hores de caminar sense tenir suport i sense tenir d’on agafar aigua. Feim aturades d’un parell de minuts cada cert temps i seguim caminant. Un cop arribam a ses Alquerioles ens aturam 5 minuts per poder pegar una mossegada, trec es “bocata” i, a sa primera mossegada, not com se’m tanca l’estómac. No tenc gana. Aigua i un parell de fruites seques em bastaran fins arribar a l’avituallament.

 La nit és fantàstica, amb una espectacular posta de sol, la silueta de les muntanyes il·luminades per la claror de lluna, el paisatge és indescriptible. Caminam amb els frontals. Fa més calor del que m’havia imaginat i les existències d’aigua comencen a minvar, intent apurar l’aigua al màxim  ja que fins a Esporles no en podem agafar.

Entre: caminar a les fosques, gent no habituada al ritme de travessa, més aturades de les previstes, més calor... en Fernando ens informa que arribarem a Esporles una hora més tard de l’hora prevista. Ufff!!! que malament anam!!! si ja duim una hora de retràs al principi, com arribarem al final? Pot ser que, un cop haver repostat a l’avituallament, poguem recuperar el temps endarrerit.

Arribam a Esporles. N’Esther i jo pegam una fua fins a l’avituallament. Oh, sorpresa!!! els avitualladors: na Marta, n’Elvira, n’Eugènia, n’Emilio i en Tomeu, duen un jersei amb una foto meva, idea de n’Elvira i n’Eugènia (de qui sinó?). No se si riure o enfadar-me,  m’ho prenc amb humor. Les nines me tracten com una reina, em tenen una taronja pelada, m’han duit cafè, m’omplen el camenbag, no s’aturen de demanar-me si  necessit res... Em fan sentir especial. Estan aquí, a les 3 de la matinada i estaran a l’altre avituallament, per jo. 

Aquí tenim les dues primeres baixes. L’aturada és més llarga del previst, això segueix retrasant el pròxim avituallament. Tenc l’esperança que en sortir el sol  el ritme sigui més ràpid i les aturades més curtes.

Amb un “plis plas” passam per sa Mola de son Pacs i, amb el temps previst, arribam a Valldemossa. Aquest cop no hem afegit al retràs que ja duim.  Em sent eufòrica, sense son, amb molta energia i ganes de continuar. A l’avituallament ses nines m’informen de que en Pedro segurament serà al Coll de Sóller. Encenc el mòbil per fer la foto de rigor i m’arriba el whatssap d’ànim de na Sílvia i en Jordi que, des de Galicia, m’envien, sense falta, cada tres hores. En aquest moment l’alegria m’embarga. Soc conscient que em falta molt per arribar, però no sembla impossible.

 En Chamorro es despedeix de noltros, ja ens havia dit que només ens acompanyaria fins a Valldemossa. Aquí ell i altres 4 del grup abandonen. Només en quedam 9. Ara ens toca  a noltros encuidar-nos de seguir el camí. 20 minuts d’aturada i tornam a partir.

 Partim de Valldemossa, ja clarejant, així que els frontals no són necessaris. Em prepar psicològicament per enfrontar-me a una de les pujades més fortes d’aquesta travessa, la pujada dels Cairats. Els 450 metres de desnivell d’aquesta pista me fan suar de valent. En el meu ritme, i sense aturades, vaig pujant fins a dalt. Un cop a dalt ens arreplegam i seguim cap al Coll de Sóller, on hi ha el següent avituallament. Físicament em sent molt bé, les cames, de moment, no me fallen, però el ritme que duim no ens basta per anar avançant al retràs que duim de la nit.  Pollença encara està enfora, mentre alguns des grup volen donar per finalitzada la travessa a es Pi de son Grua, en cap moment a jo se m’ha passat pes cap això, per jo la travessa no acaba fins a Pollença. De totes ses travesses que he fet, el Pi de son Grua no ha estat mai la fita d’arribada de cap. Xerr amb na Cati, ella ha fet un munt de travesses i també pensa el mateix que jo, si arribam a es Pi de son Grua, encara que sigui arrossegant els peus, arribam a Pollença.  Estam massa a prop del final per abandonar.

Al Coll de Sóller hi ha en Pedro, en Toni i n’Antonia que ens esperen. Els avitualladors de la nit se’n han anat a jeure i han donat el relleu als altres. Quina sort tenim de poder comptar amb persones com ells, dispostes a passar tot el dia, o la nit, pendent de noltros, perquè poguem tirar endavant aquesta aventura.

  Aquí, amb un cafè i una ensaïmada, que ha duit n’Encarna, reponem energies. Jo seguesc amb el nuu a l’estómac i només em passa el líquid i la fruita, però no perd l’energia  per continuar.

Aquí, dues baixes més, deixen el grup amb 7.

Quasi dues hores més tard de lo previst, començam sa pujada al pas d’en Topa. Les cames comencen a notar les hores de moviment que duen.  Desprès de cada avituallament tenim una pujada forteta, mentre estic pujant pens que si l’avituallament estigués a dalt d’aquestes pujades, seria molt temptador abandonar, però quan arrib als avituallaments ja no m’enrecord d’aquestes. La pujada cap a la serra d’Alfàbia se’m fa bastant costa amunt. N’Esther té una energia que no sé d’on la treu, mentre ella puja a escarada, els altres anam pujant al nostre ritme, bastant més fluix que el seu.

Sent com algú comenta que no cal acabar la travessa amb 24 hores, que acabar-la amb un parell d’hores més no passa res. Per jo, això no és acceptable. El propòsit d’aquesta travessa és fer-la en 24 hores, però crec que aquest cop no serà possible. M’estic desmotivant. Continuam caminant cap al Coll des Jou i, el que ens pareixia improbable durant aquesta travessa, passa. Es posa a ploure. En un minut acabam ben xops, cap de noltros duu xubasquero i ara totes les pedres estan banyades. És el pitjor lloc on ens pot agafar la brusca, sense tirany i caminant per damunt les pedres. Extremam les precaucions i caminam amb molt de compte, totes les pedres patinen.

Ara si, ja he perdut tota l’esperança d’acabar aquesta travessa. L’esforç de totes aquestes hores passades, l’acumulació de Km a les cames, tot ha quedat amb només un intent, un esforç inútil. L’il·lusió de tots aquests mesos s’ha esvaït de cop. Em sent molt decebuda, sense ganes de tronar-ho a intentar un altre any. Ara només pens en arribar a sa Font des Noguer i aturar-me. Passar el més aviat possible aquest mal trag.

Tan aviat com ha arribat, la pluja desapareix. Amb n’Esther al cap davant, baixam pel comellar des Coll des Jou entre les carritxeres banyades. De baixada n’Esther es va desmotivant, frisa d’arribar per aturar-se. Mentre, a jo em torna entrar la motivació i les ganes de seguir intentant-ho. Ho coment a na Cati i ella també està motivada per continuar. Arribar a sa Font des Noguer i no intentar arribar a: Escorca, o a  Lluc, o a es Pi de son Grua, o caminar fins a les 24 hores... ens quedarem amb una espina clavada per no haver-ho intentat.

Ens giram darrera i no veim els altres, però no ens preocupam, son uns grans excursionistes i coneixen perfectament el camí. Sabem que ells es volen aturar a es Pi de son Grua i noltros volem intentar arribar a Pollença. La pujada al coll de l’Ofre no la trop  tan forta com m’esperava. Baixam corrent fins a la Font des Noguer, per intentar recuperar temps. De sobte n’Esther té un “subidón” d’adrenalina i  decideix intentar arribar fins a Pollença amb noltros.

 Motivadíssimes arribam a l’avituallament. Els contam la separació fortuïta que em tengut amb el grup. En Pedro decideix ser el nostre avituallador, mentre n’Antonia i en Toni esperen els altres.

 Sé que no arribaré d’hora, pot ser no arribi a Pollença, però al manco intentaré arribar tan lluny com pugui, o fins on les forces em deixin.

Pròxim avituallament: Escorca!!!

 Partim les tres decidides a arribar. N’Esther va fora corda, pareix que no ha fet res en tot el dia, camina amb una vitalitat que és d’admirar. No s’atura de dir: “feis via, feis via!!! correm un poc?” Jo no puc forçar més, soc conscient que si ara forç no arribaré a Pollença, na Cati també ve un poc tocada. Tot i així duim un bon ritme. Avançam ½ hora damunt el retràs inicial que duiem.

Arribam a l’avituallament d’Escorca. Ens enteram que els altres han arribat a la Font des Noguer i segueixen caminant.  No sé si és que ja veim Pollença més a prop o que ensumam un final pròxim, però l’aturada és més curta. Un glop d’aquarius, una taronja i endavant.

Ara venen 30 minuts d’asfalt i començ a sentir com la planta dels peus em crema. Amb  un bon ritme seguim endavant i la baixada cap a Lluc la feim corrent amb n’Esther al cap davant, donant-nos presa.  Arribam a l’avituallament de Menut. No dic que em senti fresca, però ara veig que el final i la il·lusió d’arribar es palpa a l’ambient. Tenc l’esperança de poder arribar.

 Sense ganes m’oblig a menjar una barreta, l’únic sòlid que menj, amb totes aquests hores de travessia.

La darrera fua i ja hi som!!! Començam a pujar per la pista asfaltada de Menut, aquí pareix que tenc carbons dins els peus. Imagin que tenc un parell de bòfegues, però no m’atur a mirar-ho. Si em lleu la sabata no me la tornaré a posar. Em record de la primera travessa que vaig fer, la vaig acabar amb els peus plens de bòfegues, aquella vegada en tenia moltes més i no em van aturar. A la baixada, n’Esther vol seguir corrent, però a na Cati i a jo ens costa seguir-la. Em torn a desmotivar.

Veig que esteim endarrerint a n’Esther, i que no arribarem a Pollença en el seu ritme. Tal vegada són els nirvis, de que hagin d’estar per jo, o el contrarellotge interior amb que estic lluitant, però prenc una decisió molt difícil per jo, amb una gran pena li dic que m’aturaré a es Pi de son Grua. De tot d’una es pensa que li dic de broma però desprès ho entén. No vull ser un destorb pel seu ritme. Així, un cop tocam l’asfalt ella se’n va a tota pastilla, decidida a arribar a Pollença.

Per jo comença el meu calvari. Em sent dolguda amb jo mateixa, decebuda, sé que si no acab no m’ho perdonaré, i l’any que ve ho hauré de tornar a intentar. Jo era sa que deia que si arribava a es Pi de son Grua, encara que fos arrossegant els peus, arribaria a Pollença.

Pens amb les nines, i amb l'esperança que tenen posada amb jo, com les haure decebut. N’Elvira, n’Eugènia que han estat tota la nit en vetlla per jo, i que ara m’esperen per veure’m arribar a Pollença. Na Sílvia i en Jordi que, des de Galicia, m’han estat enviat whatssaps cada tres hores, despertant-se en la nit i tot, per donar-me ànims. En Pedro, que no ha fet tros de nit, informant-se de com anavem el vespre, i que, de dia, ha estat a tots els avituallaments. Tots els companys que no posen en dubte que ho puc aconseguir, els que m’han anat seguint a traves del feis i m’han anat donat coratge. Pens amb tots aquells que s’alegraran per jo, si ho aconseguesc. Però l’únic que estic fent és intentar convencem a jo mateixa, ja que la única decebuda de tots seré jo.

Les cames han aguant, l’únic que em not son les plantes dels peus. Els mesos de fisio han anat bé. Només em falta la motivació per arribar. L’he perduda!!! I a aquestes hores és l’únic que em pot fer seguir. Amb una lluita constant, i, contradictòria dins jo, arrib a es Pi de son Grua.

Amb en Pedro i  els companys dels Xots, n’Antonia, en Toni, en Cesar i n’Emilio, també hi ha en Jordi, n’Elvira i n’Eugènia, que han vengut de Sant Llorenç per veure’m arribar.  Els dic que m’atur aquí i, amb la cara que posen n’Elvira i n’Eugènia, m’ho diuen tot. Mentre un em diu que la travessa acaba aquí, que la resta és voluntari, i la cara que posen elles em fa reaccionar i de seguida em torn a motivar. Sincerament, només em falta un petit estímul per arribar i la decepció de no fer-ho és massa grossa.

   “Si algú m’acompanya fins a Pollença segur que arrib”, els dic. En Pedro i n’Eugènia s’apunten. Esperam que arribi na Cati i partim tots quatre. Contenta, feliç, encantada, satisfeta, un munt de sensacions es van ajuntant pel camí, ara estic segura de que arribarem.

 Un cop al refugi del Pont Roma ens trobam amb n’Esther, les tres ens abraçam i començam a botar, emocionades i contentes d’haver-ho aconseguit. La sensació és indescriptible, no hi ha paraules per explicar-ho. He aconseguit el meu objectiu. Ara ja puc començar a pensar amb el pròxim!!!

Gràcies a tots els que heu fet possible haver pogut realitzar aquesta aventura:

Família:  m’he sentit molt arropada per voltros en tot moment. Gràcies

Fernando Chamorro: el millor guia nocturn.

Avitualladors: Marta, Emilio, Tomeu, Elvira, Eugènia, Antonia, Toni, Pedro. Sense voltros no hagués estat possible tirar endavant.

Companys de travessa: ha estat un plaer compartir aquestes hores amb tots voltros.

Aina Salas: gràcies per acompanyar-me, i aguantar-me, durant els entrenaments.

Lourdes Arévalo: Sense les teves mans segur que no ho hagués aconseguit.  

Travessa II (Binimorat - Formentor)

     S’haurien de torçar molt les coses perquè avui no arribem a Pollença.

     Aquest cop no tenim cap lloc on aturar-nos a fer el cafè, per la qual cosa ens posam en marxa un poc més prest que els altres dies. Tot i que hi ha un parell de núvols damunt el puig Major, pareix que tindrem un dia bastant millor que el d’ahir.

  
  Començam a caminar quasi sense desnivells, i això es nota. Les cames, ressentides dels dies anteriors, agraeixen  poder encalentir-se abans de fer una pujada.

    En arribar a la barrera de l’embassament de Cúber ens dirigim cap a la font des Noguer, on seguim per la canal dels embassaments cap al coll des Coloms, on agafam el desviament cap a la font des Prat.

    Hem tardat quasi dues hores per fer els 8 Km que hi ha des de Binimorat a la font des Prat. Lo que demostra que el nostre cos no està al 100%, després d’aquests Kms de travessa que ja hem fet, i  si volem arribar a Pollença mínimament bé, no el podem forçar molt.

     Arribat al Comellar des Prat, ara ens toca pujar-lo. Serà la pujada més forta, i quasi l’única del dia, però després dels desnivells fets ahir, sembla suficient. Tot i ser el tercer dia de travessa amb 1 hora hem fet els 3’5 Km de pujada fins al Coll des Prat i ascendit els 500 metres de desnivell. En el fons crec que no anam tan malament, prova d’això es que ningú ens adelanta mentre pujam.

   
  Baixam pel camí pedregós de Comafreda cap al coll de sa Bataia passant la font de sa Teula, la font de s’Hort i la font des Guix. Un munt de fonts en un parell de Km. Tan de bo n’hi hagués hagut qualcuna d’aquestes el primer dia.

     Arribats al coll el primer que veim és una taula buida que pareix que du els nostres noms escrits. Són prop la una del migdia, pel que decidim dinar allà gaudint del sol  asseguts a una cadira. Mitja horeta més tard i amb una mica més de peresa ens tornam a posar en marxa. Per jo ara ve la part més crítica de cada travessa, un cop a Lluc sembla que Pollença està a la vora i encara ens queden  quatre hores.

      Després de caminar un parell de dies quatre hores no és molt, encara que per jo, sempre ha estat el bocí que se m’ha fet més llarg. Sobretot la darrera hora i mitja, els darrers 7 Km,  un cop passam el portell que dóna pas a la Vall d’en Marc on canviam el camí de terra per la pista d’asfalt.

       Una breu aturada a la font de Muntanya per fer la foto de grup, es tot quan ens aturarm fins arribar a Pollença.

  
   A mesura que anam avançant per l’asfalt les meves cames noten  tots els Km i desnivells  d’aquests dies però, sobretot, el gran desnivell de baixada que duim avui (més de 1300 metres), si  a això li afegim la falta de motivació que vaig perdent per moments,  el darrer tram d’aquest camí se’m fa etern.  Pollença no arriba mai.

     A les altres travesses la motivació d’arribar a Pollença i haver acabat la travessa m’ajudava a superar aquest tram però aquest cop Pollença només és un poble de pas. Tot el contrari li passa a nen Pau, per ell ,arribar a Pollença, és acabar la travessa i pareix que això li dóna forces per accelerar la marxa.

     Entre: el cansament, la falta de motivació i la velocitat que han posat en Pedro i en Pau, i què per molt que vulgui no puc seguir, em fan pensar en aturar-me a Pollença i tornar a casa amb en Tomeu, quan vengui a cercar en Pau. Tot i que ho pens un parell de vegades en el fons, no estic convençuda del tot, se que no em perdonaré no haver-ho intentat un poc més. L’espina que em quedarà a dins, i la decepció amb mi mateixa per no haver-ho aconseguit , no em deixaran tranquil·la. 

     Amb l’estat anímic per terra, a la fi, arribam a Pollença.

    Ens dirigim al bar de la rodona de Pollença, que ens ve de passada per continuar la travessa. És aquí on not, en pròpia carn, el revitalitzant instantani que és el sucre. Un sobre de sucre i de seguida em not molt millor.

     Quan arriben en Tomeu i na Blessi ja estic bastant millor. Ens duen roba neta per canviar-nos, cosa que em fa sentir molt millor, i si a això, li afegim un pastís de xocolata que ens han duit, la idea d’abandonar la travessa ja està molt enfora.

     Una hora després amb roba neta i mig pastís de xocolata dins la motxilla (l’altre ja els ens l’hem menjat) ens despedim  d’ells i seguim la nostra travessa cap al Port de Pollença. Ara només quedam en Pedro i jo. Però, el més important és que he recuperat les forces i la motivació, ara tinc coratge d’arribar. Només 6 Km ens separen del Port de Pollença.

     El camí cap al Port és millor del que m’havia pensat en un principi. El bon temps que fa, gent caminant, corrent o passejant converteixen una ampla pista de grava vora la carretera,  en un agradable passeig. 

     Només fa una hora que hem partit de Pollença i que hem menjat el pastís, però ens fa ganes aturar-nos a sopar pel Port. En un dia normal és molt prest per sopar però avui no podem esperar, ja que després encara haurem d’ anar a cercar un lloc on poder fer bivac.

     Una hora aturats per sopar i a les 20,30 h ens tornam a posar en marxa. Ens dirigim cap a la pista d’Albercutx,  passam les cases, el dipòsits d’aigua i seguim per amunt fins trobar un lloc que ens agradi dins l’espès pinar. Cosa que passa ¾ d’hora després d’haver sopat.

     Avui han estat molts de Km amb molts metres de descens.

Hora de sortida: 8:16 hores / Hora d’arribada: 21:15 hores / Duració: 12:59 hores

Temps parats: 3:18 hores / Temps en moviment: 9:40 hores / Distància amb altures: 44,84 Km

Ascens acumulat: 643 metres / Descens acumulat: 1445 metres.

      
 El matí ens axeicam ben animats, convençuts que, si no hi ha res de nou, avui arribam a Formentor.

Un poc abans de les 8 ens posam en marxa, amb la il·lusió d’acabar la travessa a una bona hora. 

      La informació que tenc de la ruta d’avui és que amb unes 5:30 hores haurem arribat a Formentor, i  encara que tardem un poc més, si la cosa va bé, arribarem damunt migdia.

    
 Començam  pujant per la canonada d’aigua cap al mirador i un cop a dalt ens feim la foto de grup. Seguim per la carretera durant 1 km i després agafam la pista de terra que ens duu fins els aparcaments just a l’entrada de l’hotel de Formentor. Un cop aquí, en lloc d’anar cap els aparcaments i seguir la ruta, anam a veure si el “xiringuito” de la platja està obert per poder fer un cafè. Tot i que està tancat trobam el cambrer que, molt amablement, ens deixa predre un cafè.

     Un cop fet el cafè tornam un parell de metres enrere, i seguim la ruta prevista. Pujam suaument  per la pista, del pla den Pujol, fins al Coll de l’Olivardar i seguim amb una breu baixada cap a la torrentera fins que creuam la pista de Cala Murta, deixant a l’esquerra les cases i a la dreta la cala.

   
  Ara ve la pujada més forta del dia, 230 metres de desnivell amb 1,5Km fins al coll de sa Creu. No és una gran pujada però com a darrer dia ja n’hi ha. Ens ho prenem amb calma, mentre anam pujant a poc a poc, i quasi sense donar-nos conte arribam a dalt 

   
 Ara hem de fer una altra baixada fins a la carretera i voltejar la Roca Blanca. Ens toquen uns Km de carretera. Pels comentaris que he sentit , el motiu per no arribar fins a Formentor fent la travessa, és que s’ha  de fer molt d’asfalt. Així que avui ja estic mentalitzada del que em toca.

     Baixam per un tirany que va paral·lel a la carretera un centenar de metres. Un cop acabat el tirany, ara sí que ens toca anar un tram per carretera, però només són uns 700 metres, de seguida agafam el camí vell del far.

   
  Tot el temps que podem seguim el camí antic del far. El camí, trams vora la carretera, trams un poc més allunyat,  va seguint el camí més recte cap al far, pujant i davallant aquests petits turonets, que de moment, no ens deixen veure el far.

     A part de les vegades que creuam la carretera només és en un altre punt on caminam 400 metres per ella. Estic agradablement sorpresa. Allà on suposava que hauríem d’anar quasi tot el temps per carretera, resulta que hi ha un camí. Molt espanyat i pedregós no deixa de ser un camí per on podem caminar evitant la carretera.

     I així entre turó i turó quasi cinc hores després d’haver partit i amb 15 Km més damunt les cames per fi, veiem el far!!   Un Km més i ja hi som!!

   
 Quina alegria!! A la fi veim la nostra meta!!! Encara que sigui a peu coix ara segur que hi arribam. I així sense perdre un minut més seguim cap al nostre objectiu, on arribam 25 minuts després.

  Un cop allà un munt de sentiments sorgeixen, alegria, satisfacció personal, il·lusió per l’aventura aconseguida...

     El cansament, les hores per arribar-hi, els km caminats, els desnivells assolits, les suades agafades.... tot lo que ens han costat arribar fins aquí, de seguida s’ha convertit amb una cosa insignificant.

     Un bon gelat, per celebrar l’arribada, ningú ens ho lleva.

    Ara haurem de pensar amb la pròxima!!!!

    De seguida arriben na Sílvia i n’Elvira amb les qui anam a dinar pel Port de Pollença.

  
   L’excursió d’avui ha estat curta amb comparació als altres dies tot i això no deixa de ser significant.

Hora de sortida: 7:47 hores / Hora d’arribada: 13:07 hores / Duració: 5:20 hores

Temps parats: 0:56 hores / Temps en moviment: 4:24 hores/ Distància amb altures: 16,16 km

Ascens acumulat: 635 metres / Desnivell acumulat: 550 metres.

  Les distàncies i els desnivells  de la travessa completa han estat:

Distància amb altures: 128.6 Km

Ascens acumulat: 4750 metres

Descens acumulat: 4693 metres.

Traça de la travessa

Travessa I (Sant Elm - Binimorat)

      La travessa de Sant Elm a Formentor  fa estona que en Pedro i jo la duim entre cella i cella. Hem fet  la clàssica, d’Andratx a Pollença un parell de vegades, però sempre per falta de temps o de motivació, ens deixam les dues puntes.

    Aquest cop esteim decidits a fer-la completa. Decidim organitzar-la per les festes de Pasqua, aprofitant que na Sílvia és per aquí i fa estona que li fa ganes fer una travessa.

     Els nostres contes inicials (com sempre després els canviam) són fer-la tranquil·lament en 5 dies,  fent vivac allà on ens trobem, sempre que el temps ens ho permeti.

    A mesura que s’acosta el dia el temps es va embrutant i fins el dimecres, el  dia abans de partir, no tenim clar si partir o no. Tot i que les previsions meteorològiques ho pinten bastant embullat , no sembla que hagi de ploure molt, així que decidim partir. L’únic que pot passar és que plogui i haguem de tornar, però si ens quedam a casa i desprès resulta que fa un bon sol no ens ho perdonarem.

    El matí del dijous el nostre company Andreu ens acompanya fins a Sant Elm a: na Sílvia, en Pedro, en Pau (que només pot venir tres dies) i a jo. A Sant Elm ens trobam amb en Mateu i na Carme que també s’han animat a fer-la , fins que aguantin, ja que en Mateu fa una temporada que té mal d’esquena i no sap com li anirà.  

    Una foto al inici i començam l’aventura. 

    Des de  Sant Elm agafam el GR221 cap al Coll de sa Gramola. Passant per Can Tomaví,  arribam a  la Trapa, on contemplam les interminables obres, i seguim cap al mirador d’en Josep Sastre, on feim una breu aturada per berenar. Tot i que no plou, el temps està tapat i el vent bufa fort, pel que no esteim gaire temps aturats.

     De seguida ens tornam a posar en marxa cap al Coll de sa Gramola. Un cop allà, 3 hores desprès d’haver partit, ja hem fet  10 Km. Començam a sumar!!

     Seguim 1’5 Km per la carretera fins agafar el camí de la Coma de les Celles. Començam la pujada, de dues hores, per  aquell inhòspit terreny cap a les Alquerioles i fins a la font des Quer.

    Un cop a les Alquerioles, una breu aturada per beure i ja comencen a sorgir les preguntes de: per què no arribar fins Esporles? A na Carme, l’atreu molt aquesta idea i a na Sílvia, la idea d’arribar a Esporles per fer una pizza també.  Soc conscient que si arribam a Esporles la idea de fer la travessa tranquil·lament s’haurà esfumat.  Sense concretar res seguim la pujada. Ja en xerrarem a l’hora de dinar. Ja veig el que m’espera...

     En arribar a al Font des Quer,  hi baixam per agafar aigua i ens trobam amb una desagradable sorpresa: hi ha dos xots dins la font. No podem agafar aigua.

      Són les 14’30h pel que decidim dinar. Un cop asseguts, continua el trull d’arribar fins a Esporles. Tot i que serà una pallissa, me n’adon que na Carme i na Sílvia, que són les que em podem ajudar a fer caviar d’opinió a n’en Pedro, estan decidides arribar a Esporles. S’ha acabat la travessa tranquil·la!! Accelerant (si és possible) una mica més la marxa, ens dirigim cap al Coll de sa Moleta Rasa, es Pas de na Sabatera, al Coll des Carniceret,  fins arribar al Coll d’Estellencs.  Per aquí és, poc més o manco, per on havíem d’acabar l’etapa d’avui. Mir el rellotge, són les 17’30h, duim 8’30hores de ruta i quasi 25 Km caminats. En aquest punts cap de nosaltres està molt cansat, però si intentam arribar Esporles la cosa canviarà bastant. Tot i això, decideixen seguir.

   Ara ja l’hem feta!!!

    Continuam cap al Coll des Grau on desprès d’uns km per carretera creuam per Son Noquera de Superna cap al bosc de son Vic.

    Per un d’aquests indrets na Carme em comenta  el que pensa: si avui feim més del previst, demà podrem partir més tard i acurçar la jornada. Tot i que no li llev les seves il·lusions, coneixent en Pedro com el conec i havent fet altres travesses amb gent diferent, sé que la cosa no serà així. El que avui avancem serà temps avançat al final de la travessa, no temps per llevar demà.

   Un cop arribam a Esporles cercam un lloc per sopar i per dormir. Un municipal ens diu que el poliesportiu (que habitualment deixen per dormir) està tancat, però que al sortida del poble hi ha uns aparcament amb un porxo on podem fer vivac.

   Per l’esquena d’en Mateu la jornada d’avui li ha estat un poc feixuga.  I al sopar na Carme i en Mateu ens comuniquen que s’estan pensant no continuar, demà  arribaran fins a Valldemosa o a Sóller.

   La jornada d’avui no ha estat gens light.

Hora de sortida: 8’57 h  / Hora d’arribada: 20’31 h / Duració: 11’33 hores

Temps parat: 2’14 h / Temps en moviment: 9’18 h / Distància amb altures: 35’71 Km

Ascens acumulat:  1499 metres /  Descens acumulat: 1333 metres.

      Al matí, un cafè abans de partir (aprofitant que som a Esporles) i de seguida ens tornam a posar en marxa.  Avui, tot i no estar cansats, les cames duen al damunt els Km que férem ahir i no parteixen tant falagueres.

   Pujam per la pista asfaltada del GR cap a Son Cabaspre, per després continuar per la pista de terra cap a Sa Mola de Son Pacs. Han estat 5,5 Km de pujada, que per encalentir motors no ha estat gens malament.

   Continuam pel GR fins al Coll de Sant Jordi on decidim voltejar la Comuna i així evitar la pujada per ella. De les vegades que he fet la travessa, mai he creuat per la Comuna sinó que sempre l’he voltada per l’esquerra, però aquest cop la voltarem per la dreta.

    Tot i ser un poc més llarg ens evitam  ascendir un desnivell d’ uns 110 metres. De prest no sembla gaire cosa però al llarg del dia, i dels dies que ens queden, agrairem tot el desnivell que ens puguem haver evitat.  

     A Valldemossa ens aturam a fer un cafè, per recuperar forces, i a comprar municions per omplir la panxa. Ja no passarem per d’altre poble fins a Pollença.

   Són les 12’30 h pel que decidim pegar un rovec  (ja serà el berenar-dinar) i així no ens haurem de tornar a aturar.

   En Mateu i na Carme decideixen seguir  fins al Pla de la serp, on decidiran si segueixen amb noltros fins al Coll de Sóller o si, d’altra banda, baixen cap a Sóller. Tot i no tenir molt clar fins on arribarem avui, ho decidirem damunt la marxa, el que tenim clar és que hem d’arribar a la serra d’Alfàbia.

    En forma d’acudit en Pedro i en Mateu comenten que si arribam avui a Cúber podrem arribar a Pollença en tres dies. Això és un absurd. 

   Seguim la pujada pel camí de son Gual, cap a ses Fontenelles fins al pla des Aritges. Durant la pujada el temps  s’espenya i comença a plovisquejar i a fer vent , per la qual cosa ens hem de posar el xubasquero.  Tot i no ploure molt, el cel està molt llis, pareix que de moment no s’ha d’aturar.

   Esperam en Mateu i na Carme, que venen una mica més enrere, i ens despedim d’ells. A noltros ens convé caminar una mica més aviat a fi de poder fer un grapat més de Km i ells no cal que frissin tant. 

   Seguim cap al pla de Mala Garba, amb la incògnita de si el podrem creuar i arribar a les cases del rei Sanxo, o ens trobarem el guarda i no ens deixarà passar.  Duim sort! només hi ha un parell d’excursionistes.

    Arribam al Pla de la Serp, on el que fins ara havia estat una torçuda insignificant del turmell, ara no ho sembla tant. Mentre anam pujant no li fa mal però ara que baixam el turmell de na Sílvia se’n ressent fort.  Amb un ibuprofeno i ajudada pels pals arribam al Coll de  Sóller on amb gran disgust (més pel fet de no poder acabar la travessa que pel mal) deixa la travessa. 

   En aquests moment és on els companys et poden donar una mà. Telefonam a n’Àngela i la venen a cercar.   

    Amb el disgust de veure com les il·lusions de na Sílvia s’esfumen per un esquinç, noltros hem de seguir endavant.   

    La pujada pel pas d’en Topa és més empinada i feixuga del que recordava, i el fet que estigui banyat i patini no ajuda gens. A poc a poc anam pujant fins arribar a la carretera de la Serra d’Alfàbia i ara un parell de Km per asfalt no ens venen gens malament.  Un cop a dalt de la Serra tot i que no plou el vent bufa fort i és bastant fresc.

    Són les 18 h, duim més de 9 hores en marxa ,25’5 Km recorreguts i un ascens acumulat de més de 1600 metres, i encara ens queda més d’una hora per arribar al Coll des Jou. Les cames comencen a ressentir-se però tenim clar que dalt de la serra no hi podem fer vivac, així que seguim caminant. Un cop al Coll des Jou, observam el Coll de l’Ofre una de les pujades que ens esperen per  demà, però que avui vist des d’aquí, en aquestes hores, es veu molt amunt i empinat.

     Començam a davallar amb la intenció d’arribar a les cases de l’Ofre i cercar algun lloc on passar la nit. Per devora les cases no trobam cap lloc que ens convenci i decidim començar la pujada del Coll de l’Ofre amb la intenció d’aturar-nos al primer lloc que ens agradi. Però, com sempre sol passar, a mitja pujada en Pedro ja diu i ja que hi som... podem acabar de pujar i així demà començarem per avall. Tots tres esteim ben blans però... ja que hi som....ja que hi som... arribam dalt del Coll. Allà podem gaudir d’una magnífica posta de sol, que per uns moments ens fa oblidar el cansament. I amb el ja que hi som....ja que hi som... i que ara és per avall decidim continuar per avall fins al porxo de Binimorat on ens podrem posar a cobri si plou.

    A la fi hem arribat!!!! Avui ha estat una ruta llarga amb uns grans desnivells.

Hora de sortida: 8’45 h / Hora d’arribada: 20’44 h / Duració: 11’58 hores

Temps parats: 2’33 h / Temps en moviment: 9’25 h / Distància amb altures: 32’96 Km

Ascens acumulat:  1989 metres / Descens acumulat: 1378 metres.