Torrent des Salt

    Dit i fet!  Una conversa trivial a un sopar ; surt un nom: “el Salt de Deià” ; només un comentari:  m’agradaria fer-lo”;  una pregunta: “quan?”; una resposta: “dimarts és un bon dia”; i no se’n xerra més.

  Dimarts  a les 7:30h partim de Sant Llorenç cap a Deià en Pedro (qui havia tret el tema), n’Eugènia (qui havia fet el comentari), i una servidora (qui havia contestat la pregunta).

   N’Eugènia no l’ha fet mai, tot i que només fa uns mesos que a començat a fer torrents  el coratge i les ganes d’adrenalina van guanyant la batalla a la por del principiant.

   A Deià, ens veim amb en Mateu i na Carme. Per ells també serà la primera vegada que faran el “torrent des Salt”.  Na Carme, que decisió i coratge no n’hi falten, comenta que a l’hora de rapelar, la por sempre l’acompanya.

   La idea és pujar pel “pas des Racó”, baixar pel “torrent des Salt” i enllaçar la davallada pel mateix lloc que ferem la pujada  del “pas de sa Pintella”.

   Començam  la pujada  vora el “torrent des Racó”. Passam una barrera i un poc més amunt creuam el jaç del torrent.

    A llocs per intuïció, a llocs pels restes que queden, i a llocs per qualque fita, intentam seguir el que abans era un camí empedrat ara difícil de veure per les mates, el batzer que hi ha crescut, el deteriorament del temps i l’abandonament que ha sofert; cercam el millor lloc on pujar entre les marjades.

   Seguim la pujada entre un alzinar amb una gran pendent. Aquí ja notam el pes de  la motxilla sobretot n’Eugènia que no està acostumada a caminar per aquests indrets i a damunt duu la corda més llarga i més feixuga. Just abans de partir en Mateu s’ha ofert a dur-la ell, però n’Eugènia ha dit que volia intentar pujar-la ella. En aquest punt de la pujada ja s’ho havia pensat millor.

   Un cop a dalt de l’alzinar, feim una aturada per recuperar-nos una mica de la pujada, beure un glop d’aigua i uns altres fer un cigarret. Aquest cop, només basta fer-li un suggeriment a n’Eugènia de què es canviï  la motxilla amb en Mateu. No s’ho pensa més!

  Es canvien les motxilles i això provoca una situació divertida: en Mateu amb una bosseta de na Hellow Kitty penjada de la moltxilla (la càmera de fer fotos de n’Eugènia), i n’Eugènia amb una bossa que només sent pitar i no sap per què (el GPS d’en Mateu).

   Seguim un poc cap a l’esquerra  i passam vora vora una reixa fins arribar una rosseguera just davall el “penyal des Racó”. Pujam la rosseguera per l’esquerra cercant sempre el millor lloc per on pujar-la. Un cop a dalt de la rosseguera les pedres deixen pas al càrritx, i seguim la vertiginosa pujada entre càrritx fins arribar al “pas des Racó”.

 

   Un cop superat el pas, el terreny torna a canviar per convertir-se en rocallós. Ara, que ja hem acabat de pujar, només hem de seguir cap al comellar que tenim a la nostra dreta i davallar una mica. El “torrent des Salt” ja és davant nostre.  

   Abans de partir he quedat amb en Pedro que jo, baixaré la primera el salt vertical i ell, quedarà el darrer per recuperar la corda de damunt la petita cornisa que hi ha entre el primer ràpel i el volat.

   El primer bot és un salt curt d’uns 10 metres, amb una baga passada a un pont de roca.

   El bot és ideal per provar de baixar amb el shunt ja que cada vegada que ho he intentat no he  pogut, no tinc força per desbloquejar-lo un cop estic penjada. Avui abans de partir l’hi he posat un cordinyo un poc més gruixat per veure si així me va millor.

   Un rere l’altra anam baixant. Un cop tots a baix és el meu torn. Me pos la piranya a la baga curta i el shunt a l’arnés i intent baixar. No hi ha manera no ho puc desbloquejar! Puj a la reunió, me llev el shunt i baix normal.

    Si he de baixar la primera al ràpel de 60 metres volats no puc quedar bloquejada per allà enmig. Me convé deixar les proves del shunt per una altra dia.

   Caminam uns 50 metres i ja tenim la primera reunió del bot. Mentre en Pedro munta la reunió els altres desfan les cordes, anant amb molt de compte de no embullar-les, i a jo m’està entrant la inseguretat d’haver de baixar la primera. Tot i que ja he fet aquest bot i sé que a uns 15 metres hi ha la petita cornisa amb la reunió del gran volat (l’altra vegada que vaig fer el torrent vaig quedar a la cornisa per ajudar els altres a l’hora de canviar-se de corda, i me record bé de lo petita que és) surten els meus dubtes, i si no veig la reunió, i si me la pas, i si....

    A la vegada que tot això envolta pel meu cap i els ho dic, m’estic preparant per baixar. Me fermen un cap de la corda llarga a l’arnés, només baixaré un cap per evitar haver de fer moltes maniobres dalt de la cornisa, i un cop formada ells la tiraran des de dalt. 

  Agaf un Walki i per un segon me not una suor freda d’inseguretat, en Pedro se’n adona i me demana si vull que baixi ell. De sobre sap la meva resposta. Decidesc no pensar-m’ho més i surt de la reunió. Un cop penjada mir abaix i el primer que veig és la petita cornisa i la reunió, buff... ja estic tranquil·la, ja l’he vista, ja no me la passaré.

   Un cop a la reunió pos tots els meus instints en funcionament intentant no oblidar-me de res. En primer lloc m’assegur, després munt la reunió fent el nuu ben pla, ben pentinat i fixant-me quina és la part correcta per tenir millor recuperar la corda després, un  cop fet això assegur la corda, que no vagi per avall quan la tirin.

    Aquest cop no baixarà en Pedro per comprovar si està ben muntat i jo he de baixar la primera per la corda així que, ho torn ha repassar tot abans de avisar que tirin la corda des de dalt. En el moment que els dic que poden tirar-la me’n adon que la baga d’ancoratge està passada per davall la corda  i quan la tirin me pot estirar o fer-me perdre l’equilibri, els avís que esperin un moment, pas la baga d’ancoratge per dalt i ja està. Ja podeu tirar la corda.

   Un cop la corda és a baix baixa en Mateu fins a la reunió ell es quedarà a la cornisa per ajudar a na Carme i a n’Eugènia a fer el canvi.

  

   Començ a baixar el volat anant a poc a poc contemplant les vistes i a la vegada provant d’aturar-me. Cada cop que m’atur començ a donar més voltes damunt jo i tenc una sensació de mareig així que seguesc un poc més i ho torn a provar. A la meitat del volat baix més a poc a poc amb l’idea de veure la reunió que hi ha i a la que has de fer un gran pèndul per arribar-hi, si dus les cordes curtes, però no la veig així que seguesc baixant fins que a uns 15 metres del terra veig un nuu a la corda. Merda!! És el primer que pens, però desprès pens que no passa res només m’he d’aturar, amb la piranya ho tenc molt fàcil, i desfer-lo. Per sort, un cop agaf la corda m’adono que només és uns volta de la mateixa corda i amb una mà el desfaig. 

    Ara sí! ja he arribat a baix. Com sempre la sensació de baixar la primera és molt diferent. M’agrada. 

   Ara és el torn de n’Eugènia. Mentre baixa la sent cridar:-“ Maria, això és guai”. Un cop a baix està encantada: “ ha estat guai, he disfrutat de baixar-lo, quina injecció d’adrenalina”

N’Eugènia compte les seves sensacions del bot, mentre na Carme va baixant. Sens dubte na Carme ha viscut el bot d’una altre manera: “quin bot, ses cames me tremolen, el cor me va a tope, quina por” però alhora satisfeta d’haver-ho fet.

  Quan en Mateu és a baix i li demanam que ha trobat només diu: ha estat bé.

   Després baixa en Pedro, sense guants amb tota la seva tranquil·litat, disfrutant del paisatge, mentre n’Eugènia no s’atura de xerrar-li pel walki intentat fer-lo posar nerviós, però no hi ha manera.

   De seguida ve l’altre bot, un bot de 30 metres on la meitat tornen a ser volats. Un cop fet aquest darrer bot plegam les cordes, ens llevem els arnesos i començam el retorn.

   La tornada la feim per dins un alzinar.  Amb molt de compte anam baixant per dins l’alzinar que té una forta pendent i està molt banyat.

   N’Eugènia deixa patent la seva manca d’experiència en davallades per dins alzinars banyats i amb fortes pendents. Tots els cops que no s’ha fet rapelant ara els se fa de davallada entre caiguda i caiguda.

   Sortim de l’alzinar i seguim baixant per unes marjades molt brutes, passam per un safreig abandonat, fins que ens tornam a trobar el jaç del torrent, aquest cop baixam uns metres per dintre i sortim a una pista asfaltada que ens duu fins als cotxes.

Una agradable passejada.

Passos de Deià

   Els passos de Deià era una excursió que feia molt de temps que teníem en ment en Pedro i jo, enllaçar un parell de passos amb un dia. L'excursió no és curta, i l'havíem de fer abans de que el dia s'acursàs més i que les condicions meteorològiques fossin pitjors, ja que els passos en banyat són molt delicats i encara que no plogui només la rovada dels matins és suficient perquè  la pedra estigui banyada i ens esposem a una patinada.

   El dia abans de l'excursió el nostre company Pedro Mas ens telefona i ens diu que també s'apunta a fer els passos. La idea era fer: de pujada el pas d'en Queleu o pas de sa Pintella, que cap des tres havíem fet cap pic (jo no n'havia fet cap dels que teníem previst fer aquest dia) i com ja se sap els passos millor fer-los de pujada, que sempre són més fàcils, que de davallada sobretot si no saps com estan;  baixar pes pas des Racó; tornar a pujar pes pas des Cingle o pas des Falcó; i per acabar baixar pes pas d'en Marc, aquest pas només l'havia fet un pic i de pujada en Pedro, en Pedro Mas i jo no l'havíem fet cap pic. Així al final de l'excursió en Pedro hauria fet un pas que no havia fet mai, en Pedro Mas dos de nous per ell i jo els hauria fet per primera vegada tots quatre.

Visió panoràmica dels passos .

  Just abans de partir de Sant Llorenç l'hi havia comentat a n'en Pedro, amb el meu habitual pessimisme, que no creia que acabàssim fent els quatre passos,  que segur que alguna cosa ens ho impediria.

  A les 7 del matí ens trobam a Palma amb en Pedro Mas, feim un cafè i partim cap a Deià. Es tracta de partir prest perquè ara amb el canvi d'hora el capvespre s'ha acursat molt.

  Arribats a Deià el primer que hem de fer és cercar la pujada del pas d'en Queleu o de sa Pintella. Amb unes indicacions que ens han donat i una mica d'informació treta d'internet començam sa pujada.

  Pujam una mica per l'esquerra del torrent del Salt, i  de seguida ens adonam de que hem d'anar cap a unes marjades que estan a la dreta del torrent així que cercam un lloc on poder travessar el torrent. Aquí com era d'esperar ja començam a embrutar-mos i per travessar-lo hem de passar d'ajaguts per davall d'un arbre.

Pujant entre carritxeres fins arribar a l'alzinar 

Torrent des Salt

   Seguim pujant entre carritxeres i mates les marjades, fins que arribam a una bassa que segons la informació que duim  hem d'arribar. "Coratge anam pel camí correcte" si és que es pot dir camí, el  millor és dir "anam amb la direcció correcte"  i des d'allà seguim pujant per dins es bosc de son Ripoll.

Bassa

Els dos Pedros mirant cap on hem de prendre.

   La pujada per dins l'alzinar és bastant vertical i  les poques carritxeres que hi ha són una bona ajuda per aferrar-mos-hi amb les mans.

Fotografiant el forn de calç

En Pedro pujant per l'alzinar.

    Seguim pujant cap a una rosseguera la qual anam pujant per la dreta entre l'alzinar i les  pedres, sempre cercant el millor lloc per pujar, fins que arribam davall d'un cingle, seguim un poc cap a la dreta i des d'allà ja podem intuir on comença el pas d'en Queleu.

Una mirada cap a la Galera

Rosseguera

   Una cinta  posada de passamans i  uns escalons picats a una estreta cornisa,  ens indiquen l'inici del pas. En un principi el pas no sembla gaire complicat la cornisa té bones aferrades per les mans i la cinta no és molt necessària.

Just darrera l'alzina comença el pas

Primer tram del pas

    Superat aquest primer tram just abans del segon, una antiga anella rovellada ens indica que antigament ja s'asseguraven per passar per aquí.

    En arribar aquest punt ens posam els arnesos amb les cintes d'ancoratge. En Pedro Mas pega una ullada i veu que la corda que està posada no és massa segura, per sort en duim una, cosa que  sempre feim quan anam a fer un pas que no hem fet mai (sempre val més assegurar ).

Anella antiga

Preparant el material per passar

    El primer en passar és en Pedro Mas, mentre en Pedro l'assegura de baix ell comença a travessar i a fixar la corda amb les seves eines d'escalada.
   Com casi sempre que vaig amb ells, jo pas després, així el que ha passat primer em diu la millor manera de passar i en cas de casos sempre hi ha qualcú darrera per donar-me una mà si la necessit.

En Pedro assegurant l'altra Pedro 

    Fins aquí tot bé, però la sorpresa final d'aquest pas està per arribar. Just al final de l'estreta cornisa la roca  ens escup cap a defora i és aquí on està la dificultat tècnica i psicològica, és en aquest moment quan te n'adones realment d'on ets i de la verticalitat del pas.

En Pedro Mas al final de pas, on la roca ens escup cap a defora

Jo, arribant el punt més crític del pas

  Superat aquest pas, pujam per un comellar molt empinat tot ple de càrritx, cap a una canal molt vertical, però a mesura que ens hi acostam ens adonam de què no és tan mala de pujar com pareix d'enfora.

Ja en duim un de quatre.

Pujada entre carritxeres

Bauma

Interior de la bauma.

Canal

Vista del Salt de Deià

  Pujam la canal i travessam l'altre comellar. Davallam, travessam el jaç del torrent des Salt, que feia un parell d'hores ja havíem travessat però abaix, i tornam a pujar entre l'abrupte terreny de roques i càrritx fins arribar al pas des Racó.

Davallant cap al jaç del torrent

Vista  enrrere del comellar que hem passat amb el torrent del Salt enmig

Aproximació al pas des Racó

Una fita ens indica la davallada

  Per arribar al pas des Racó cal anar amb compte de patinar ja que és una forta pendent entre carritxeres. El pas és molt senzill i no presenta cap dificultat, de totes maneres hi ha un fil ferro a la roca encara que no sembla necessari.

Fil ferro al pas

Pas des Racó

   I ara quan som abaix ens toca tornar a pujar si volem seguir fent passos. Voltam el penyal des Racó, que vist des d'aquí on som pareix molt alt, i pujam per l 'altra comellar entre rossegueres i carritxeres cap al pas des Falcó o pas des Cingle.
  De moment la cosa pinta bé, i seguim la caminada.

Dos de quatre.

Penyal des Racó

Pujant el comellar

   La pujada pel pas des Cingle o Falcó no és dificultosa però sí aèria.  El pas està equipat amb una corda que es troba en bon estat, així que ens asseguram abans de passar.
   En aquest moment  tenc clar que en ser a dalt des pas haurem de davallar per qualque altre, així que al final ferem els quatre passos que haviem de fer al principi i que jo dubtava.

En Pedro Mas i jo passant el pas

En Pedro a la sortida del pas.

  Just al final del pas veim una corda que baixa  molt verticalment cap avall, és aquí quan en Pedro Mas ens diu que això és el pas de s'Aritja i ja que som aquí el podem baixar i pujar. Això sí, deixant les motxilles a dalt.

Tres de quatre.

   La idea era temptadora, un altre pas per afegir a la llista del dia. Encara que vist des de dalt semblava molt vertical en Pedro em va dir que només era una desgrimpada més fàcil del que pareixia. El més difícil eren les dues primeres passes per davallar que eren un poc llargues i la resta no era res, el que ells obliden moltes vegades és que les meves cames no són tan llargues com les seves.
   I dit i fet ja  som abaix! Baixam fins a l'altra part del comellar que no fa gaire havíem passat per anar a cercar es pas des Falcó. Pegam una ullada i cap amunt un altra pic. La pujada com sempre passa és més fàcil i allà on les meves cames no arribaven per davallar, ara pugen com si res.

Quatre de quatre.

  Quan som  a dalt pegam una bossinada  sense badar, que encara ens queda una bona caminada per arribar al pas d'en Marc.

Deixam les motxilles per tornar a davallar.

  Quan partim després de dinar,  les cames comencen a notar els efectes de tantes pujades i davallades i això que encara ens en queden bastantes. Aquesta excursió és una trenca-cames.

  Començam a caminar i en Pedro Mas ens diu que podem travessar pel pas Nou per enllaçar cap al pas d'en Marc i així no tendrem que pujar fins a dalt de tot, però les pujades i davallades dels comellars que hem de travessar no les mos lleva ningú.

Un moment en que la boira va aparèixer

   Un altra pas! i jo que dubtava de fer-ne quatre ara ja anam cap en es quint.
   M'expliquen que el pas Nou no és un pas per pujar sinó més bé una travessia de casi un metre d'amplada però aèria.
   Com passa moltes vegades d'enfora no pareix que es pugui passar per allà, però així com ens hi anam acostant veim que se passa sense cap dificultat.

Cinc de quatre.

Vist des d'aquí  no pareix que es pugui passar.

Pas Nou

   Ara jo només ens queda arribar el darrer pas per avui, el pas d'en Marc. Seguim travessant comellars, pujant i baixant no sé quantes vegades més. Avui ja he perdut es compte de les pujades i davallades que hem fet, però les meves cames si que s'en recorden.

   Una aranya enmig del "camí" em recorda que per aquí ni hi sol passar molta de gent. Li faig una foto i seguesc caminat lo més ràpid que puc perquè els altres no m'hagin d'esperar tant.

Aranya amb la seva presa.

Voltant el pi  comença el pas d'en Marc

   Una hora desprès d'haver passat el pas Nou arribam al pas d'en Marc, l'únic que havia fet aquest pas era en Pedro i l'havia fet de pujada i sense assegurar, però ja ens havia dit que era molt exposat així que ens tornam a posar els arnesos per assegurar-mos.

Un núvol baix ens tapava les vistes

   Al començament del pas hi ha dues roques llises amb un passamans per assegurar-se. Aquesta vegada passen primer ells dos i desprès jo.

Els dos Pedros a  la primera part del pas

Jo, passant la mateixa roca

   Desprès de travessar aquestes dues roques ens trobam una baixada entre roques on hi ha una altra corda per ajudar-mos a baixar. En aquest punt els dos Pedros baixen desgrimpant i ajudant-se una mica de sa corda però jo aprofitant que duia posat  l'arnes amb el vuit decidesc baixar més fàcilment i baix rapelant.

A punt de rapelar el darrer tram.

   Encara ens queda desgrimpar una mica per acabar aquest pas.

Sis de quatre.

Sa darrera desgrimpada

  Ara ja només ens queda baixar una mica per dins l'alzinar i de seguida trobam un camí de carro, passam per sa font de sa Senyora i arribam a Deià, dues hores després de haver fet el pas d'en Marc.

Carro damunt un camí de carro.

Els dos Pedros baixant pel camí de carro.

  Al final després d'haver aconseguit fer sis passos, (quan en bon matí dubtava de fer-ne quatre), la satisfacció és gran.
   Una bona excursió, llarga i feixuga per tantes pujades i baixades però, molt gratificant.

   Ara ja podem començar a pensar amb la pròxima.