Com a
segon any, i amb la il·lusió de què no sigui el darrer, organitzam una sortida
torrentera femenina.
Aquest
any canviam la verticalitat del salt des Molinet, (torrent que ferem l’any
passat) per la novetat d’un torrent de col·leccionista, el torrent des Ratjolí.
Dos torrents completament diferent des del punt de vista torrenter però, amb un
significat similar per noltros. Són els torrents de les primeres sortides del
“solo xicas”.
El fet de ser un torrent tan curt
i que ens cau tan enfora, el converteixen en un torrent de col·leccionista, al
manco per noltros. “Sempre i quan, no en facis un altre per aquella zona, el
mateix dia”.
Els fets que: cap d’elles l’ha
fet, m’han comentat més d’una vegada per anar-hi, s’ha de remuntar per la qual
cosa practicaran els remuntes, podrem prendre un bany i ens ho prendrem amb
molta calma, em fan decidir per aquest. Tot i ser un torrent curt, no deixa tenir el
seu encant.
El grup el formam n’Ángela,
n’Eugènia, n’Aina, na Sílvia, na Carme, na Xisca, i una servidora. A les 7:30 h partim de Sant Llorenç i són les
9 h quan aparcam el cotxe al mirador que
hi ha just a la vora de la carretera des d’on començam a caminar cap al camí
des Ratjoli. Baixam per la pista, botam
el botador de les cases, i un cop a dins la seguim fins que s’acaba, a uns
metres del jaç del torrent. Giram a l’esquerra entre el batzer d’arbres que hi
ha pel terra i de seguida arribam al primer ràpel.
Aprofitam l’aturada de posar-nos els arnesos, per pegar una mossegada abans de començar el torrent.
Mentre
na Sílvia munta el primer bot, la il·lusió de na Xisca, per fer el torrent, és
més que evident. És el seu primer torrent després d’una aturada de més d’un
any, on la seva vida ha fet un canvi radical. Està immersa en una nova
aventura, l’aventura de la maternitat.
Superat el ràpel inicial segueix
un gorguet quasi buit, i no massa temptador, que evitam per l’esquerra. Sens
dubte el torrent està molt canviat de la darrera, i única vegada, que el faig
fer. Ara està totalment sec i l’altre pic abans d’arribar al primer ràpel ja
ens trobàrem aigua, i això que també era a l’estiu.
En els dos ràpels següents, de 10
i 11 metres, ens trobam les cordes posades, per la qual cosa, un cop som abaix,
decidim deixar una motxilla amb les cordes que duiem per fer-los i continuar
només amb una.
Ara ve el gran caos de roques on,
sorprenentment, també hi ha una corda muntada. Estant eixut aquest tram es pot
desgrimpar. Quan arrib a la reunió, n’Aina ja ha baixat rapelant, na Xisca està
fent el ràpel i na Carme s’està preparant, els
coment que jo el desgrimparé i sense dir res més començ a davallar. Un
cop em gir darrera m’adon que na Sílvia, n’Ángela i n’Eugènia també han optat
per desgrimpar-lo. Just abans d’arribar al final del caos de roques veig que les altres han acabat la
corda i no veuen clar per on han de desgrimpar, per lo que muntam una corda per
poder fer el darrer resalt i a l’hora de remuntar no tenir problemes. Mentre,
noltros, seguim la nostra desgrimpada. En aquest darrer tram na Carme s’uneix
als desgrimpes mentre n’Eugènia i n'Àngela decideixen rapelar.
Un altre ràpel curt (5 metres) de
seguida fa acte de presència, però amb l’eixut que està és fàcilment
desgrimpable. A baix d’aquest ràpel surt un filet d’aigua, que ni tan sols fa
bassiot. Ara al davant nostre veim un gorg verd, fàcilment evitable per la
dreta i per on desgrimpam aquest darrer ràpel, de 4 metres. Just aquí, és on l’inactivitat
torrentera de na Xisca aflora, i la falta de confiança amb ella mateixa, per
desgrimpar, fa que li posem una corda.
Just als peus d’aquest ràpel ens
trobam unes quantes cranques de riu i un diminut granot, que just sobreviuen
amb la humitat d’aquest gorg, que està completament eixut.
Ara sí!!! ja hem arribat a la desembocadura
del torrent. La mar blava i plana com un mirall, ens crida temptadora i avui,
aprofitant que no hi ha els homos, podrem prendre un bany sense preses i amb
tota sa parsimònia que vulguem.
Un cop feta la foto de grup, agaf
una corda i començ a fer-l’hi nusos amb
baga per tenir bon sortir de l’aigua. Cercam el lloc adecuat per muntar una
reunió i poder penjar-hi la corda, un cop afinat ho preparam tot. La penya és
bastant grossa i necessitam ajuntar totes les bagues que duim per poder-la enrevoltar,
aquí, no ens haurien anat gens malament les cordes que dúiem dins la motxilla,
i que hem deixat un parell de bots més amunt.
Un cop tot llest, és l’hora del
bany. Na Sílvia, de seguida demana si es pot botar des de dalt però, com que
cap de noltros sap la profunditat d’aigua que hi ha, espera a que qualcuna de
noltros sigui dins l’aigua. Començ a baixar desgrimpant una mica i just abans
de ficar-me dins l’aigua oh, sorpresa!!! veim tres medusses dins la mar. Tot i
això encara no desistim del bany, una estona per damunt les roques i no en veim
més, per mala sort de les tres que veim dues estan just allà on noltros hem de
baixar i l’altra a la línia de salt de na Sílvia. Uns llargs minuts per veure
que feim: intetam agafar-les i les traiem, però qui?; ens tiram i ja veurem que
passa, un tant esposat a rebre qualque picada;
deixam córrer el bany, això no ens convens... En un moment donat les
meduses es separen una mica del lloc de davallada i sense pensar-ho molt més em
tir dins l’aigua, “ja veurem que passa”. Començ a nedar cap a la mar oberta
intentant sortir aviat de l’encletxa on hi ha les meduses. Un cop allunyada no
en veig d’altra, pareix que més endins no n’hi ha, al manco no en veig, i així
els ho faig saber a les altres. “Es veu que totes tenen ganes de prendre el
bany, perquè totes es tiren dins l’aigua”. Un cop arriba na Sílvia on som jo,
veim com una medusa es passeja per devora noltros, miram de deixar-la
tranquil·la i ella ens hi deixa a noltros. L’aigua està boníssima i na Sílvia i
jo anam a fer una nedada cap a la punta del puig Roig.
Ara ve l’hora de la veritat, aconseguir
sortir de l’aigua per la corda i sense badar molt, que encara hi ha les meduses
que floten vora la corda. A poc a poc i vetllant les meduses totes anam sortint
de l’aigua. Aquest cop no hem pogut entrar dins la cova però, hem sortit sense
cap picada.
Dues hores després d’haver
arribat a la desembocadura del torrent, començam la remuntada. Ara ens espera
una bona suada.
Una rere l’altra anam grimpant
els primers ràpels, que no presenten cap dificultat. Pujam pels blocs de roques
i arribam al ràpel d’11 metres, aquest amb l’eixut que està es pot pujar
fàcilment per l’esquerra, només amb l’ajuda de les mans, i així ho feim. La cosa canvia quan arribam al ràpel de 10 metres, que és una mica
més vertical. Amb l’eixut que està no patina gens, i es pot pujar a braó per la
corda, cosa que feim na Carme, na Sílvia i jo mateixa però les altres no s’acaben
de fiar de la força dels seus braços i s’ajuden del puny, per tenir més bon
pujar. Na Xisca és la primera que puja, amb l’ajuda psicològica del puny, ja
que amb el temps que ha estat allunyada
d’aquesta activitat juntament amb la
poca experiència que tenia abans remuntant, fan que posi el puny a la corda
però s’oblida de penjar-s’hi ella. Tot i així puja sense cap problema, el que
demostra que físicament està millor del que ella es pensa. Després és el torn
de les altres.
Un cop totes a dalt, evitam el gorguet
per la dreta i arribam al ràpel de 25 metres. Aquest ràpel és evitable per la
dreta, però avui hem vingut a practicar els remuntes, encara que estiguem més
d’una hora per fer-ho. Unes amb una mica més d’esforç que altres al final totes,
llevat de na Carme, hem remuntant el bot.
Ara una bona dinada per agafar
forces, davant la calorosa pujada que ens espera ,del camí del Ratjolí fins als
cotxes. Però, com diu la dita mallorquina “somada de gust no pesa”.
Esperant amb il·lusió la III sortida “solo xicas”, el pròxim any.