El puig Tomir és un cim que hem visitat poques vegades, tot i ser un dels clàssics. L’hem voltat per tots els caires un munt de vegades, però pujar fins al cim, només n’hi he pujat dues i en Pedro una (i no fa molts de mesos).
Aprofitant que na Sílvia és per aquí, ella no l’ha pujat cap vegada, i que sent les festes tampoc volem fer cap matada d’excursió, decidim pujar al Tomir per la pujada que tantes vegades he sentit xerrar i no he fet mai, la clàssica de les rossegueres.
Avui partim na Sílvia, en Pedro, na Carme i jo. Deixam el cotxe a l’àrea recreativa de Menut , després baixarem pel pas des Diable. Un cop allà veim com una capa de boira està ben damunt el Tomir. Segurament no tendrem vistes , tot i això decidim pujar.
Deixant les cases a l’esquerra ens dirigim cap a la font des Pedregaret, coneguda en temps passat per les seves suposades propietats diürètiques.
Arribam al coll des Pedregaret on giram cap a la dreta per un tirany bastant ample. Un indicador del Gr a la cruïlla no deixa lloc a equivocacions.
Anam pujant mentre na Carme ens comenta que abans aquest tirany no era tan ample i esteia més espanyat, es veu que amb la reforma del Gr l’han arreglat bastant. La pujada és forta però bona de dur i, de seguida, començ a sentir les queixes d’en Pedro i de na Sílvia: per on ens fas anar? Això es un camí de “domingueros”, no se que has tornat.... Òbviament són pare i filla, en aquest aspecte no ho poden negar.
Mentre pujam veim com la boira està al capcurucull de tots els cims. El dia no està per vistes, però al manco ens mourem un poc.
Un cop arribam a les rossegueres me’n adon que no les hem de creuar sinó que el tirany va per la vorera. Sempre m’havia pensat que per aquí les hauríem de creuar. Una falsa impressió que havia tengut fins aleshores.
Seguim pujant fins que el tirany dóna pas a un terreny més rocallós però de fàcil pujada. De seguida ens trobam amb uns escalons de metall i un passamà d’acer per facilitar la baixada, o la pujada en banyat, ja que amb eixut no són realment necessaris. Aquí un cop més torn a sentir a na Sílvia i en Pedro, que no troben sentit els escalons, queixant-se de lo fàcil que és pujar per aquí sense ajuda. Mentre ells pugen, un per cada costat dels escalons i sense emprar el passamans ni els escalons, jo aprofit per fer un parell de fotos. Avui duc la càmera reflex, ja no record la darrera vegada que la vaig dur a la muntanya, així que he decidit prendre-m’ho amb calma i aprofitar per fer fotos, encara que el dia no ens acompanya gens.
Un cop tots a dalt, el vent bufa molt fort així que abans de seguir ens posam més roba, ara ja no pujarem molt més. Mentre ens dirigim cap el cim el fred es fa més patent, les ràfegues de vent i la boira fan que sigui impossible gaudir del paisatge. Tot i que així també té el seu encant.
Un cop al cim, intent mostrar-li a na Sílvia la pujada directe que férem la darrera vegada que pujàrem al Tomir. Tot i que la boira no ens deixa veure res, a ella, li sembla que és més entretinguda que la pujada que hem fet avui.
Entre la boira, el vent i el fred, sols no feim returada. Baixam seguint les fites, cap a la casa de neu , però, a mesura que anam baixant, les ràfegues de vent són més fortes i hem d’anar amb molt de compte per no perdre l’equilibri.
Per protegir-nos de les fortes ràfegues del vent de tramuntana, en Pedro diu que ens convé més baixar cap al coll de Fartàritx i tornar pel camí d’Alcanella, que no baixar pel pas des Diable, on el vent ens pegarà ben de ple.
Arribam al coll de Fartàritx i giram cap a migjorn per agafar el camí d’Alcanella. Un cop al camí, a mesura que anam baixant, el Puig Tomir ens protegeix del vent i a poc a poc va minvant.
Un cop passades les cases d’Alcadena agafam un tirany a la nostra dreta que ens duu per la Serra d’en Massot cap al Bosc Gran fins arribar al coll des Pedregaret , tot el camí voltejant la immensa falda des Tomir.
Un cop al Coll només ens queda descaminar el que hem caminat el matí, fins arribar el cotxe.
Tot i ser la pujada clàssica, i havent-hi altres opcions més entretingudes, no està gens malament pujar-hi al manco una vegada.
Com sempre ha estat una agradable matinal.
